diumenge, 30 de desembre de 2012

King Kong. Part 5. Obra mestra.

Transparent lector,

durant les anteriors entrades ja hem explicat alguns dels mèrits d’aquest film. No obstant això, no deixarem de reafirmar-nos en l’evolució que aquesta pel•lícula suposa per a la història del cinema.

Així que us convido a que m’acompanyeu i descobriu amb mi el per què un senzill film d’aventures assoleix aquesta categoria d’obra mestra.

dissabte, 8 de desembre de 2012

King Kong. Part 4. Context històric cinematogràfic.


Matxucat per la crisi lector,

potser pensareu que aquest film no amaga cap missatge sobre el temps que corrien en aquells moments. Una projecció on l'aventura i els efectes especials (molt avançats per a l'època, insisteixo) són els protagonistes principals ens poden fer valorar superficialment tot allò que aportà aquesta obra.

Realment aquesta pel•lícula no seria pas un exemple històric de com es va viure la gran depressió a Estats Units, (si voleu abundar en el tema us recomano ferventment veure l’obra mestra The Grapes of Wrath (John Ford, 1940)), però sí que aprofita el context social per amollar-lo a l’argument.

diumenge, 2 de desembre de 2012

King Kong. Part 3. La pel•lícula.


Perdut lector,

no hi ha cap mena de dubte en que la pel•lícula va ser un èxit comercial sense precedents.

L’argument és innegablement del tot temptador. Un personatge d’un director ambiciós, un viatge cap a terres desconegudes, una illa misteriosa amb indígenes sacrificant congèneres, un ésser enigmàtic i adorat, monstres prehistòrics i una trama que fa que la bèstia defalleixi per amor.

diumenge, 25 de novembre de 2012

King Kong. Part 2. El repartiment i la part artística.


Diluït lector,

què li va passar a un tros d'actriu com Fay Wray?

Si m’ho preguntés algú diria que tenia tot per ser una de les estrelles més recordades de la història del cinema. Sí, ho tenia tot: talent, bellesa, sensualitat... No puc entendre que li va passar per a no desenvolupar espectacularment la seva carrera a partir d’aquest film tan comercial. Però alguna cosa deuria passar...

dissabte, 24 de novembre de 2012

King Kong. Part 1. El director i la part tècnica.


Aventurer lector,

per primera vegada, potser l’última, parlaré d’un parell de directors que no varen fer mai més res lloable al món del cinema. Però imaginar i filmar aquesta pel•lícula és prou mèrit com que per a que no oblidem mai els seus noms.

Us estic parlant de Merian C. Cooper i Ernest B. Schoedsack, els artífexs d’aquesta meravella que va avançar tantes i tantes coses en el món del cinema.

divendres, 9 de novembre de 2012

Freaks. Part 5. Obra mestra.


Culte lector,

ens trobem per primer cop davant un film que no va ser considerat fins moltes dècades després de la seva estrena. Uns pocs crítics i uns pocs espectadors guardaven el seu record amb delit esperant que algun dia es tornès a estrenar aquesta meravella.

Podria ser aquest film la primera pel•lícula de culte de la història? Què és una pel•lícula de culte? Què la diferencia d’una obra mestra? Una pel•lícula de culte està abocada a convertir-se amb el temps en una obra mestra? Quantes qüestions! M’acompanyeu per intentar esbrinar-ho? Endavant.

dijous, 1 de novembre de 2012

Freaks. Part 4. Context històric cinematogràfic.


Firaire lector,

aquest film no és pas un documental. És una producció de Hollywood, però s’aproxima extraordinàriament al món que vivia aquella gent. Ens mostra el costat humà d’allò que en un primera mirada veiem com a inhumà.

No era pas estrany que a finals del segle XIX i principis dels XX hi haguessin circs i fires. Però la fira anava més enllà de l'entreteniment, satisfent la morbositat i mostrant la part més estranya i repugnant de la natura física humana, això sí, de vegades encabint un pocs participants del circ.

diumenge, 28 d’octubre de 2012

Freaks. Part 3. La pel•lícula.


Marginat lector,

us puc ben assegurar que la realització d’aquest film va ser la fi del genial Tod Browning.

Ja hem comentat en d’altres entrades que de vegades la gent encara no està preparada per veure allò que després s’admirarà. Això ha passat en totes les èpoques de la història del cinema. Aquest n’és un cas més.

diumenge, 21 d’octubre de 2012

Freaks. Part 2. El repartiment i la part artística.


Deforme lector,

sense que serveixi de precedent avui parlarem de tot el repartiment secundari deixant de banda els actors convencionals.

Convencionals... Molt m’he rumiat el mot per no ferir susceptibilitats, però per si teniu cap dubte em refereixo a ‘convencionals’ físicament. No entraré ara en debats de bioètica ni en reflexions moralment efímeres. Els ‘altres’ no són anormals, senzillament no són convencionals. I el més punyent a l’hora de veure aquesta pel•lícula és saber que és així, que no hi ha truc ni maquillatge.

diumenge, 14 d’octubre de 2012

Freaks. Part 1. El director i la part tècnica.


Transgressor lector,

abans que res voldria aclarir que malgrat pugui tenir una devoció especial per les pel•lícules de terror, no supera ni de lluny la devoció que tinc per les obres mestres.

L’any 1932 està ple de títols memorables, però no he sabut posar-me d’acord amb il•lustres crítics i no he valorat suficient la producció d’aquest any.

dissabte, 22 de setembre de 2012

Frankenstein. Part 5. Una obra mestra.


Vertical lector,

només per tot allò que hem avançat ja no hi ha cap dubte que aquesta pel•lícula va més enllà de l’entreteniment.

Ha generat icones, tractat com mai s’havia fet la cruesa de la mort i, bevent dels clàssics expressionistes, ha reinventat la llum i l’ombra.

diumenge, 9 de setembre de 2012

Frankenstein. Part 4. Context històric cinematogràfic.


Impactat lector,

res del que es va veure a aquest film s’havia vist abans a la gran pantalla.

L’any 1931 els estudis de la Universal acabaven de descobrir que el gènere de terror era perfecte per fer oblidar als espectadors els efectes de la gran depressió, tot i que prèviament ja havien produït tota una sèrie de títols que segurament els portaren a triomfar plenament a aquesta època.

dimarts, 4 de setembre de 2012

Frankenstein. Part 3. La pel•lícula.


Tètric lector,

si avui en dia tornem a visualitzar aquesta pel•lícula (espero que alguna de les diferents entrades us captivi per fer-ho), segurament el que menys us cridarà l'atenció serà la sensació de por. Però en realitat estem parlant d’un film terrorífic.

La idea original de Mary Shelley, la posterior adaptació teatral de principis del segle XX i la final portada al cinema, contenien tots els components necessaris per impactar, esgarrifar i espantar com mai s’havia espantat al pobre espectador.

dissabte, 25 d’agost de 2012

Frankenstein. Part 2. El repartiment i la part artística.


Icònic lector,

si a l’anterior entrada insinuàvem que Whale va quedar encasellat per l’èxit de les seves pel•lícules de terror, no hi ha terme per anomenar el que li va passar a la nova estrella que sorgí en aquest film.

El monstre, la criatura, el dolent despietat, la nova estrella del terror: Boris Karloff, lligat per sempre més al paper que el va portar a la fama, representat al nostre imaginari com el monstre de Frankenstein que un dia aterrà el poble.

dimarts, 21 d’agost de 2012

Frankenstein. Part 1. El director i la part tècnica.


Suïcida lector,

l’any 1931 torna a ser un període en el que podríem haver escollit diversos films per comentar en aquest modest viatge.

Tornem al terror, però us garanteixo que cap preferència per cap gènere m’influeix a l’hora d’escollir la següent anàlisi. Senzillament busco tot allò que descobrirem amb aquesta nova pel•lícula.

diumenge, 12 d’agost de 2012

Der Blaue Engel. Part 5. Una obra mestra.


Vampiresc lector,

només cal que us fixeu en la fotografia que precedeix totes les entrades dedicades a aquest film per adonar-vos que, un cop més, estem davant alguna cosa que no s’havia fet mai.

Em refereixo a les cames amb mitges i lligues del personatge de Lola Lola. La sensualitat, l’erotisme, la provocació, la carn, el sexe... El tarannà del paper que borda Marlene Dietrich consolida l’invent flagel•lador de la femme fatale.

dissabte, 4 d’agost de 2012

Der Blaue Engel. Part 4. Context històric cinematogràfic.


Fugisser lector,

ens trobem a l’any 1930. El cinema sonor es consolida i tothom comença a entendre que no hi ha marxa enrere.

Els Estats Units, ja amb un sistema d’estudis organitzat i potent, comença a produir pel•lícules parlades que mostren al món la meravella del so. La vella Europa intentarà assolir les tècniques necessàries i començar amb força aquesta nova etapa.

dissabte, 28 de juliol de 2012

Der Blaue Engel. Part 3. La pel•lícula.


Bilingüe lector,

El títol original d’aquest film és Der Blaue Engel (Josef von Sternberg, 1930), però no tingueu cap problema en veure el film The Blue Angel (Josef von Sternberg, 1930). Us asseguro que aquest darrer no és una versió doblada a l’anglès, sinó una “altra” versió original.

Efectivament, aquest llargmetratge té la particularitat que fou fet dos cops, repetint exactament totes les escenes, però variant l’idioma.

dimarts, 24 de juliol de 2012

Der Blaue Engel. Part 2. El repartiment i la part artística.


Diví lector,

abans de fer quatre pinzellades sobre la diva, us vaig a presentar a qui, en teoria, era la gran estrella de la pel•lícula.

Potser mai heu sentit parlar d’Emil Jannings. Us ben asseguro que el fet que el seu nom figurés com a actor principal als títols de crèdit era una garantia per a que la pel•lícula tingués una inusitada expectació a l’altra banda de l’Atlàntic.

diumenge, 22 de juliol de 2012

Der Blaue Engel. Part 1. El director i la part tècnica.


Xerraire lector,

m’heu de creure si us dic que aquesta alternança entre Estats Units i Alemanya és mer fruit de la casualitat més absoluta.

Volia començar l’any 1930 (un any ben rodonet) per, a partir d’ara, començar a seguir una cronologia estricta; i he valorat tres pel•lícules, tres obres d’allò més notables, per començar aquesta nova etapa: Sus les toits de Paris (René Clair, 1930), L’âge d’or (Luís Buñuel, 1930) i el film que protagonitza aquesta entrada.

diumenge, 24 de juny de 2012

Com veure una pel•lícula. Part 3.



Políglota lector,

res d’explicacions contundents sobre la manipulació del doblatge. Fets! Els fragments que veureu a continuació fan que pensi que aquesta és l’entrada més difícil i il•lustrativa que he fet fins ara.

Hores i hores m’ha costat veure, repassar, escollir i editar els tres vídeos que veureu a continuació. Espero que gaudiu alhora que enteneu el per què no es pot veure una pel•lícula doblada.

diumenge, 17 de juny de 2012

Com veure una pel•lícula. Part 2.



Experimentat lector del cinema mut,

molt al principi del nostre viatge, i molt abans de començar a valorar qualsevol pel•lícula, varem fer una senzilla entrada aconsellant quatre coses per veure i gaudir d’un film de la millor forma possible.

Aquella entrada i les seves explicacions continuen vigents i serveixen per a tot allò que a partir d’ara analitzarem. Però hauríem d’afegir un altre petit consell que, d’entrada, pot costar de pair.

dimarts, 12 de juny de 2012

The General. Part 5. Una obra mestra.



Inexpressiu lector,

al llarg de la presentació d’aquest film hem fet breus pinzellades sobre els seus mèrits. És hora doncs de repassar-los i completar-los per tal que us pugui convèncer de la grandesa d’aquesta obra.

El primer a destacar és la fugida dels estudis. El rodatge en plena natura per dotar de realisme a la història que se’ns presenta. Aquest realisme entès com a autenticitat, (no pas com a moviment artístic), que també compta amb els elements no paisatgístics, com ara les eines i les màquines. Sense construir-les amb cartró pintat. El paisatge és real i les màquines i les eines són reals.

dijous, 7 de juny de 2012

The General. Part 4. El context històric cinematogràfic.

Gràcies a en José María Izquierdo per aquest títol de bloc tan maco que ens ha dissenyat.


Incomprès lector,

aquesta pel•lícula se situa al mateix context que la ja comentada The Gold Rush (Charles Chaplin, 1925). Ambdues es basen en un fet real succeït en temps pretèrits, i ambdós fets són de record tràgic i poc agradable.

Però vet aquí que les mateixes circumstàncies no varen ser prou condicionants pel públic estatunidenc. Tothom parla de l’èxit d’una i el fracàs de l’altra... Però, per què?

dissabte, 2 de juny de 2012

The General. Part 3. La pel•lícula.





Pròdig lector,

no crec pas que Keaton volgués rendir tribut al realisme que varem comentar quan analitzarem Nosferatu, eine Symphonie des Grauens (F.W. Murnau, 1922), en la que els exteriors reals prenen un protagonisme inusitat. Però el cas és que el nostre director obvia maquetes, decorats artificials i sessions a l’estudi, per tal de llançar-se a camp obert i al paisatge real.

Fins i tot els objectes i les màquines són reals... Potser en aquest cas no podia ser d’altra manera, ja que la locomotora és el veritable protagonista principal femení.

dimecres, 23 de maig de 2012

The General. Part 2. El repartiment i la part artística.


Impertèrrit lector,

confesso que de la llista d’actors acreditats que varen participar en aquest film, no en conec cap. Ni tan sols em sonen els noms. I tampoc en tinc cap referència.

En aquests moments és quan un se’n adona de tot el que encara cal aprendre per intentar ensenyar cinema o parlar de la seva història.

dimecres, 16 de maig de 2012

The General. Part 1. El director i la part tècnica.


Maleït lector,

a voltes dos pols oposats conviuen en el temps dividint partidaris d’un i de l’altre. Us pregaria que no caigueu en aquest parany perquè aleshores deixareu de gaudir l’obra del que menys us complagui.

Davant, o darrera, o al costat del colossal Charles Chaplin apareix un altre geni: Buster Keaton, amb una proposta diferent, un tarannà diferent. Ni millor, ni pitjor. Diferent. Si us plau, us prego que no compareu i així podreu entomar les grans aportacions d’ambdós.

dilluns, 7 de maig de 2012

Metropolis. Part 5. Una obra mestra.



Oblidat lector,

Metropolis (Fritz Lang, 1926) fou valorada per pocs a la seva època (malauradament la gran majoria d’aquest pocs deurien ser nazis influents). Potser el públic no estava preparat encara per assumir tan modernisme, tal concepció, tal enginy...

El primer quadre abstracte de Kandinsky, Aquarel•la, (1912, 50 x 65. Museu Nacional d’Art Modern, Centre Georges Pompidou, París), va ser pintat dos anys abans de la seva exposició. L’obra va ser reservada per l’autor perquè el públic no estava preparat per a fer el pas cap a l’abstracció. Precisament el públic estava submergit dins l’expressionisme.

dimarts, 1 de maig de 2012

Metropolis. Part 4. Context històric cinematogràfic.


Dogmàtic lector,

avançàvem a l’entrada anterior que el nazisme començava a ocupar un important lloc dins les ideologies alemanyes i europees. El feixisme i el totalitarisme envaïen cervells pocs sofisticats, i països poc desenvolupats o estabornits per la primera gran guerra, podien creure en el que fos per tal de ressorgir.

L’Alemanya de Hitler, la Itàlia de Mussolini i, molt més enrere, l’Espanya de Franco, volien aprofitar els nous temps per intentar dominar els cervells dels seus súbdits.

dissabte, 28 d’abril de 2012

Metropolis. Part 3. La pel•lícula.



Robòtic lector,

els temps que corren són prou adients pels robots. Per exemple, hom pot fer un bloc aïllant-se dins una cova mentre el món s’ensorra. La ciutat pereix i el suïcidi planeja, però més val pensar que aportem alguna cosa i acotar el cap davant l’ordinador.

Potser això li deuria passar a Lang. Ell, igual que la resta de mortals, contemplava indefens com els temps superaven els seus afanys.

divendres, 20 d’abril de 2012

Metropolis. Part 2. El repartiment i la part artística.



Avançat lector,

abans que res dir-vos que Lang es va basar en la novel•la de Thea von Harbou per portar al cinema aquesta història, i que ella; la perfecta, enginyosa i admirada escriptora, era la seva dona per aquella època.

Hagués estat un tàndem perfecte a no ser per petits detalls que composen la naturalesa humana, com per exemple, la ideologia...

dissabte, 14 d’abril de 2012

Metropolis. Part 1. El director i la part tècnica.



Futurista lector,

fa pocs dies vàrem fer un viatge partint de la vella Alemanya i aterrant als incipients Estats Units. Vet aquí, que el destí ens fa tornar a Alemanya, i vet aquí, que properament tornarem a Estats Units.

No penseu pas que el setè art no es desenvolupa de la mateixa o millor manera a d’altres països d’arreu del món. Ni tampoc que tinc cap predilecció especial per cap cultura que no sigui la meva pròpia... Però el meu neguit m’ha fet pensar que havíem de tornar amb els germans.

divendres, 6 d’abril de 2012

The Gold Rush. Part 5. Una obra mestra.

a mon pare...


Enfebrat lector,

com és habitual, ja hem presentat unes pinzellades que fan única aquesta obra. L’argument, els decorats, les tècniques de superposició, la història...

És curiós, però alhora significant, remarcar que aquesta va ser la primera pel•lícula en la que Chaplin tenia un guió escrit prèviament. Fins i tot amb els corresponents drets d’autor. Ara seria impensable començar un film sense un guió previ, però en aquella època se solia improvisar sobre la marxa. Però el nostre geni ho volia tot ben coordinat. I coordinat va ser, perquè el tractament de la història és excel·lent.

diumenge, 1 d’abril de 2012

The Gold Rush. Part 4. Context històric cinematogràfic.

a mon pare...


Famolenc lector,

Ja haureu vist que aquesta pel•lícula és prou diferent a Nosferatu, eine Symphonie des Grauens (F.W. Murnau, 1922). Referint-nos a aquesta darrera parlàvem de grans moviments artístics que varen fer trontollar el pensament intel•lectual dels inicis del segle XX.

L’expressionisme, el realisme! Fauvisme, impressionisme, cubisme... L’avantguarda havia arribat a la vella Europa, i mentre, els americans, curtets en la seva essència i lluny d’aquest esperit creador, feien films per riure. O pot ser no?

dijous, 22 de març de 2012

The Gold Rush. Part 3. La pel•lícula.

a mon pare...


Famèlic lector,

òbviament, aquesta pel•lícula també és interessant en milers d’aspectes. Enfoquem la nostra dissertació des d’una altra perspectiva, ja que l’estil, el gènere, és gairebé contraposat al del nostre anterior anàlisi. Ara tot s’impregna de comicitat i tot plegat pot semblar més superficial. Però no...

L’art i l’enginy continuen presents. Us en recordeu de la qualitat del muntatge de Nosferatu, eine Symphonie des Grauens (F.W. Murnau, 1922)? Sense pretendre alliçonar-vos, (no en sé jo pas tant com per alliçonar ningú), crec que amb quatre imatges, varem assistir a una bona classe del temps cinematogràfic, el rodatge, el plans i la dificultat d’idear una explicació a través de les imatges.

dimarts, 13 de març de 2012

The Gold Rush. Part 2. El repartiment i la part artística.

a mon pare...


Còmic lector,

per si estaves despistat o no has fet massa cas a l’anterior entrada, vaig a començar parlant de Charles Chaplin. Sé que era el protagonista de la part tècnica, però tant l’he elogiat, i tant he pregonat que és omniscient i omnipresent, que espero que estiguis d’acord amb mi en què també el faci protagonista de la part artística.

Per què és tan elogiable la interpretació de Chaplin? Primerament perquè s'inventar un personatge (Charlot) que fins i tot els nostres fills poden reconèixer ara. Això pot no ser aconsellable quan no ets un geni, perquè et porta a l’encasellament. El nostre amic cinèfil pot dir-nos “aquest paio només fa això perquè és l’única cosa que sap fer!”... En Chaplin no és cert. Està demostrat en la seva filmografia. Mireu el doble paper que fa a The Great Dictator (Charles Chaplin, 1940). Però és cert que on se sentia més còmode era fent de vagabund, de pobre, de perdedor.

dijous, 8 de març de 2012

The Gold Rush. Part 1. El director i la part tècnica.

a mon pare...


Somrient lector,

fa pocs dies encetàvem els nostres anàlisis parlant del director com a mestre d’orquestra. Amb el senyor Charles Spencer Chaplin anem encara més enllà. Ell és l’artista total: dirigeix amb genialitat, actua amb mestria, escriu envejablement, compon com un músic professional... Fa els càstings, cuida la fotografia, el vestuari, el muntatge... Ell, (m’aixeco i reverencio), ell és el cinema! Perquè mentre dirigeix l’orquestra, fa de primer violinista, toca l’oboè acompanyant la melodia, accentua el dramatisme amb el piano i marca el ritme amb els timbals. Ell és l’orquestra sencera, i això no ho tornarem a reviure fins que un geni anomenat Orson Welles, demostri que es pot replicar, gairebé replicar, l’artista total.

dimarts, 28 de febrer de 2012

Nosferatu, eine Shymphonie des Grauens. Part 5. Una obra mestra.



Discret lector,

tant de bo tingués ara a les meves mans un mecanisme per a que ens sincronitzéssim i veiéssim la pel·lícula junts. Tant de bo la poguéssim viure junts... Però no és així. Confio en que algú de vosaltres, al llarg d’aquesta setmana, podreu guanyar una mica de temps de la vostra vida i veure la nostra primera pel·lícula d’aquesta llista privilegiada.

Per què Nosferatu, eine Shymphonie des Grauens (F.W. Murnau, 1922) és una obra mestra? Creieu-me, si us dic que aquesta qüestió fa d’aquesta entrada la més difícil de publicar... Però, que dimonis! Vaig fort últimament!

divendres, 24 de febrer de 2012

Nosferatu, eine Shymphonie des Grauens. Part 4. Context històric cinematogràfic.



Callantívol lector,

el rodatge de la pel·lícula s’inicia als inicis dels bojos anys 20. A principis del segle xx, la cultura es revolucionava i els moviments artístics desafiaven l’elit per mirar el seu entorn, o copiar-lo, o deformar-lo o denunciar-lo.

A Alemanya, en aquests inicis dels anys 20, tot fa pensar que l’expressionisme literari està a punt de caure, i el cinema és una nova i, per què no?, idònia manera d’expressió. Els pintors s’uneixen a la causa, i en poc temps, l’experimentació artística expressionista s'instal·la al cinema per tal de sublimar aquest corrent.

dilluns, 20 de febrer de 2012

Nosferatu, eine Shymphonie des Grauens. Part 3. La pel•lícula.



Callat lector,

quan veiem la pel·lícula, amb els corresponents cartells (subtítols) originals, el primer que ens vindrà al cap és per què tots els noms i els llocs estan canviats. La resposta és senzilla, els productors no varen aconseguir els drets de la novel·la de Bram Stoker, i varen haver d’imaginar.

Imaginar? Estem davant d’un cas de plagi flagrant. No crec que Murnau fos tan ingenu com per a pensar que canviant els noms dels persontages (el comte Dracula (sense accent a l’original) és el comte Orlock, Harker és Hutter, Mina és Ellen...), o les ciutats (Londres és Bremen... I així successivament)... És increïble que pensés que podria evitar enganyar el gran públic, o, el que és més important, que podria enganyar la vídua de Bram Stoker.... Però suposo que ell no era tan ingenu i l’imagino havent de rodar fos com fos el seu projecte... Potser això, el va fer improvisar de la forma més barroera.

divendres, 17 de febrer de 2012

Nosferatu, eine Shymphonie des Grauens. Part 2. El repartiment i la part artística.


Mut lector,

si us vaig convèncer que el director té el paper més important, espero que em cregueu quan us dic que els actors són els principals elements per fer creïble una història.

Continuant amb l’analogia musical, us diria que els actors són com aquells cantants de grups pop tan idolatrats. No saben composar, no saben tocar una nota en qualsevol instrument, però saben cantar i la seva ambició els permet ser líders d’un grup musical. S’emporten la fama i el mèrit, però sense els músics i els lletristes no haurien estat capaç de mostrar el seu talent.

dimarts, 14 de febrer de 2012

Nosferatu, eine Shymphonie des Grauens. Part 1. El director i la part tècnica.


                                   Nosferatu, eine Shymphonie des Grauens

Silent lector,

F.W. Murnau és el director de la pel·lícula que avui presentem. I el director sempre serà el nostre protagonista en la part tècnica.

Per què és tan important un director? Potser, més d’un, haureu pensat alguna vegada que una orquestra sonaria igual si no hi hagués davant un home canós movent una batuta. Tot els mèrits i els aplaudiments acaben sent per a ell, i els virtuosos que han fet sonar la música resten en l’anonimat, aixecant-se submisos quan ell els hi atorga part del seu èxit.

diumenge, 12 de febrer de 2012

Salpem!


Cinema Victòria. (Hospitalet de Llobregat a finals dels anys 70).
Pacient lector,

serveixi aquesta entrada de guia improvisada per començar a gaudir de les anàlisis que ara ja seran la nostra constant.

En primer lloc, podeu veure a la part dreta superior l’enllaç L’annex, que anirem farcint d'informació bibliogràfica i cinematogràfica, a mida que presentem les nostres pel·lícules.

dimarts, 7 de febrer de 2012

Els orígens del cinema. Part 2. Griffith i Eisenstein.


Sergei M. Eisenstein muntant una pel·lícula
Encuriosit lector,

fem en aquesta entrada un salt de més d’una dècada per arribar a una època en la que ja podem afirmar que el cinema està en plenitud.

Per a qui tingui interès, durant aquest període que ens hem saltat, és aconsellable posar al Google tres entrades: “Brighton”, “Pathé” i “Film Art”. Busqueu si us ve de gust, i omplireu el buit històric que deixo des de l’entrada anterior.

dimarts, 31 de gener de 2012

Els orígens del cinema. Part 1. Els Lumière i Méliès.


Enigmàtic lector,

podríem encetar avui l’entrada més llarga de la història dels blocs, però el meu repte és fer-vos passar una estona agradable i no fer un discurs feixuc. Així què...

“Passeu, passeu! Contempleu la realitat en moviment! La imatge ja no serà mai més fixa! Passeu i descobriu el gran invent que revolucionarà el proper segle: el cinematògraf!”

diumenge, 29 de gener de 2012

El cinema com a art


Admirat lector,

partim de la idea que el cinema és un art. És important ficar-se aquest concepte al cap i tenir-lo present, tot i el populisme del mitjà. Això sí. Té certes connotacions que el fan una mica particular.

En primer lloc us he de dir que tendim a lligar l’art amb un concepte estètic, però de vegades la bellesa acaba essent l’aspecte més insignificant quan traspassem el llindar de la Modernitat. L’art va molt més allà de les idees estètiques. Però al cinema som més complaents i no ens ofenem quan sentim un superflu “m’ha agradat la pel·lícula”, o un “no m’ha agradat gens”. Tot i què, inconscientment, podem haver separat de la nostra percepció el gust estètic, ja que ens pot haver agradat molt una pel·lícula amb un grapat d’assassinats terribles. La valoració final, permesa, acabarà essent un “m’ha agradat”.

dimecres, 25 de gener de 2012

Com veure una pel·lícula. Part 1.


Benvolgut lector,

sense pretendre dogmatitzar, anem a traçar una fina línia per intentar gaudir el màxim d'una pel·lícula.

Partirem de la base que al cinema el nostre gust personal pot influenciar-nos més que en d'altres arts. Podríem estar delectant-nos davant una obra de Degas, però mai aniríem al cinema a veure un pel·lícula sobre ballet (ni que fos una obra mestra).

dimarts, 24 de gener de 2012

Veniu, veniu. Jo us acompanyo...


Cinema Victòria. (Hospitalet de Llobregat a finals dels anys 70).
Estimat lector,

serà aquest un bloc que a través d'una sèrie de pel·lícules fonamentals us ajudarà a entendre què és una obra mestra. No és pas fàcil poder explicar al neòfit què és una obra mestra cinematogràfica, ja que les nostres circumstàncies ens poden portar a menysprear perles sublims i a estimar bunyols inclassificables.

On està doncs el secret? Què fa que un film sigui magnificat pels crítics i fer-lo etern? Si no compartim el criteri dels crítics no sabem de cinema? Per què m'avorreix una pel·lícula que la humanitat ha classificat d'obra mestra?