Futurista lector,
fa pocs dies vàrem fer un viatge partint de la vella Alemanya i aterrant als incipients Estats Units. Vet aquí, que el destí ens fa tornar a Alemanya, i vet aquí, que properament tornarem a Estats Units.
No penseu pas que el setè art no es desenvolupa de la mateixa o millor manera a d’altres països d’arreu del món. Ni tampoc que tinc cap predilecció especial per cap cultura que no sigui la meva pròpia... Però el meu neguit m’ha fet pensar que havíem de tornar amb els germans.
El per què de tot plegat ho anireu assimilant en properes entrades referides a aquest film. Però ara començarem descobrint la part tècnica, que no és poca cosa...
Senyores i senyors: Fritz Lang! Un mestre que va iniciar-se a Alemanya i, com tants i tants, va exiliar-se a països (suposadament més liberals), fugint del nazisme que amenaçava, fins i tot, les seves pròpies vides.
Fritz Lang és un cas comparable al de F.W. Murnau. Ambdós fugiren a Hollywood, potser per raons diferents, després de triomfar al seu país. Però Lang va tenir la sort de viure amb més longevitat, i el do de fer-se un lloc a la història del cinema a través d’un grapat d’obres mestres que el van fer ser admirat a Hollywood.
A diferència d’altres genis, Lang no va ser extremadament prolífic. En quaranta anys de carrera va fer una mica més de quaranta pel•lícules, la qual cosa, no és excessiva si pensem que va començar l’any 1919 (a aquesta època un film s’enllestia en tres setmanes).
Suposo que la seva fama de dèspota, detallista a l’extrem, i perfeccionista malaltís, el feia endarrerir-se prou en els projectes, o potser els seleccionava amb massa minuciositat.
Fos com fos, Lang té un paper imprescindible en tot aquell que vulgui aprendre cinema. Principalment era un narrador d’històries a través de les imatges. Sumeix cada argument en una realitat que ens convenç i, no en poques vegades, utilitza l’art per subliminar la denúncia.
Després, Lang sabrà aprofitar el talent i la fama de moltes estrelles de Hollywood i les posarà a escena en un joc vital per al conjunt de l’argument. I això és un talent prou apreciable: saber dirigir estrelles és aprofitar totes les avantatges que et poden donar i, creieu-me, no tothom tenia, o té, aquesta capacitat.
De la mateixa manera, el director sabrà aprofitar-se de grans genis en la part tècnica. Si bé, als seus primers anys de carrera Lang va compaginar la direcció amb l’escriptura de guions, cada cop més, es va preocupar només de dirigir però va saber delegar els altres aspectes tècnics en bones mans.
Només cal constatar que, en el film que avui analitzem, el seu nom no apareix (ni com a no acreditat) en diverses arts com el muntatge, la fotografia, la música, el vestuari, els decorats, els efectes especials, o fins i tot, la pròpia producció.
Aquesta situació és normal avui en dia, però en aquella època era més fàcil trobar genis com Chaplin, que treballaven, exercien, entenien i controlaven tot, que no pas, directors que se centraven únicament en dirigir.
Tot i així, Lang sí que ho controlava tot. El resultat d’aquest obra mestra no és pas una mera casualitat, i l’equip que per a ell va treballar, o bé bevia del seu geni, o bé aportava perfecció a la seva direcció.
Fos com fos, només destacarem un nom per damunt de tots els altres. El senyor Karl Freund, director sublim de fotografia, prolífic i actiu en un bon grapat d’obres mestres. I, potser, amb poca ambició en la direcció (o poques oportunitats... Qui sap), perquè la va clavar quan va dirigir la magnífica pel•lícula The Mummy (Karl Freund, 1932), amb un Boris Karloff que ja havia assolit la magnitud d’estrella immortal.
Durant els inicis dels anys trenta, Freund dirigí fins a vuit pel•lícules. Potser necessitaríem alguna obra bibliogràfica per saber que és allò que el va desanimar, però confesso que res he llegit sobre la biografia d’aquest personatge. Us animo a recomanar alguna referència!
I fins aquí hem arribat avui. A la següent intentarem descobrir algun actor que, potser, no hauríem seguit mai.
Salut i bon cinema!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada