Bilingüe lector,
El títol original d’aquest film és Der Blaue Engel (Josef von Sternberg, 1930), però no tingueu cap problema en veure el film The Blue Angel (Josef von Sternberg, 1930). Us asseguro que aquest darrer no és una versió doblada a l’anglès, sinó una “altra” versió original.
Efectivament, aquest llargmetratge té la particularitat que fou fet dos cops, repetint exactament totes les escenes, però variant l’idioma.
Els actors, d’origen alemany, no tenen cap problema en interpretar en una altra llengua que no és la seva, i ens trobem amb dues versions calcades de la mateixa pel•lícula. Una s’estrenarà a Alemanya. L’altra a Hollywood.
És com si anéssim dues setmanes consecutives a veure la mateixa obra de teatre. Sempre trobarem algun petit canvi en les interpretacions, però la posada en escena i l’argument no variarà gens ni mica.
Aquesta va ser la primera pel•lícula sonora dels estudis de la UFA. És per això que volien assegurar-se l’èxit i van contractar la més gran de les estrelles alemanyes: Emil Jannings. Seva va ser la idea de que Sternberg fos el director. Segurament li tenia prou confiança després que la seva última col•laboració reportés un Òscar a l’actor alemany (The Last Command. Josef von Sternberg, 1928).
Jannings interpreta perfectament el paper d’un professor burgès. Excessivament estricte i purità, i agressivament intolerant i moralista, seguirà els seus alumnes per atrapar-los dins d’un antre de perdició: l’Àngel Blau; però el destí farà que quedi captivat per la bella Lola Lola i el seu món de cabaret. Aquest sentiment irrefrenable serà la seva ruïna com a burgés, com a professor i, finalment, com a persona.
Malgrat tot, intentarà continuar disciplinant i alliçonant els joves alumnes... Però aviat comprovarà en què s’ha convertit: lluny de ser respectat, es convertirà en objecte de la més crua de les humiliacions.
La provocació de la pel•lícula quedarà relegada pel missatge esfereïdor de la decadència humana. El professor és arrossegat pels esdeveniments i absolutament derrotat. Assistim a la degradació absoluta del personatge, malgrat la seva suposada estabilitat burgesa.
Una lliçó sublim de com allò més mundà, menyspreat per un conservador reprimit, és en realitat el desig ocult de tota una colla d’hipòcrites que castiguen tot el que en realitat desitgen ser. I de com, rendits davant allò que intentaven detestar, sucumbeixen davant per no entendre-ho, pair-ho o, sobretot, no assolir-ho un cop endegat el salt.
Per fi una entrada curta! A la propera el context històric.
Salut i bon cinema!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada