divendres, 6 d’abril del 2012

The Gold Rush. Part 5. Una obra mestra.

a mon pare...


Enfebrat lector,

com és habitual, ja hem presentat unes pinzellades que fan única aquesta obra. L’argument, els decorats, les tècniques de superposició, la història...

És curiós, però alhora significant, remarcar que aquesta va ser la primera pel•lícula en la que Chaplin tenia un guió escrit prèviament. Fins i tot amb els corresponents drets d’autor. Ara seria impensable començar un film sense un guió previ, però en aquella època se solia improvisar sobre la marxa. Però el nostre geni ho volia tot ben coordinat. I coordinat va ser, perquè el tractament de la història és excel·lent.

La pel•lícula comença amb un plans llunyans que recorden allò que ja varem aprendre amb Griffith. Però Chaplin, a més a més, situa la càmera en diversos escenaris que ens mostren el punt de partida i el viatge dels buscadors d’or. En pocs segons, descobrim com era de dura la marxa dels buscadors.

Pla llunyà emulant Griffith.

Punt de partida amb la càmera, combinant detall i vista genèrica.

Viatge amb primer pla i pla llunyà mostrant la filera de buscadors.

Després d’aquest pla, la càmera puja i ens mostra hàbilment la filera infinita d’exploradors que es juguen les vides en aquesta recerca. Un gran moviment de càmera!

Tot plegat, es converteix en una escena de caire documental. Em pogut veure el patiment, el sacrifici i l'ambició dels buscadors. Però de seguida deixarà pas definitiu a les desventures còmiques del vagabund.

Aquest inici ens fa introduir-nos en un pensament que no ens trairà: aquesta pel•lícula explica coses i està ben cuidada. I, efectivament, ho confirmem al següent instant, quan uns decorats del tot reals ens fan seguir el camí que fa el nostre solitari buscador.

El buscador solitari camina pels espadats amenaçadors.

Charles D. Hall fabrica elements de la natura dins d’un espai artificial, i l’enginy dels tècnics ens fa encara preguntar on està la trampa d’aquesta escena.

Amb la casa que s’enfila i, gairebé es precipita, ens passa el mateix. La combinació dels plans mitjans dels dos amics esllavissant-se i el pla genèric de l’immoble a punt de caure, ens fan pensar que estan a punt de morir. El muntatge, com sempre, en aquesta escena és primordial: decorat real amb els actors i després maqueta, maqueta altre cop i altre cop actors... Ens ho creiem!

Maqueta.

Actors relliscant a un decorat a mida real.

Maqueta.

Actors relliscant a un decorat a mida real.

La combinació de maquetes i escenaris reals, o, millor dit, decorats a mida real, fa del tot creïble aquesta escena. Aquesta és la màgia del muntatge!

Però, més enllà de tecnicismes, trobem imatges que perduraran en l’eternitat d’aquest art. Seqüències imaginades pel prodigi de la ment de Chaplin, que tots hem vist reproduïdes, imitades i homenatjades en futures obres.

Si deixem de banda les escenes ja explicades de l'home - pollastre, us recordeu com gaudeix del guisat de sabata?


Escura els claus com si fossin ossos

Heu sentit parlar alguna vegada del ball dels pans? Chaplin el va inventar en la seva imaginació incommensurable.

Escena immortal a la història del cinema

Veieu la pel•lícula i gaudiu de tanta perfecció. Estic segur que els vostre fills, nebots o néts no se’n perdran ni un detall si la descobreixen ara.

Hem documentat amb deu imatges! I faig curt! Tot el film és un prodigi! Descobriu Chaplin! Torneu-lo a veure amb ulls entenedors. Ell és cinema.

Res més. Estic segur que la revisió d’aquesta pel•lícula us portarà a valorar més aquesta època. El meu cor em diu que podeu encara veure un parell més de pel•lícules mudes. Després ja gaudirem per sempre més del so.

Us apunteu? Espero que sí. Fins aviat. La propera serà ni més ni menys que... Metropolis (Fritz Lang, 1926).

Salut i bon cinema!



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada