Metropolis. Part 5. Una obra mestra.

Metropolis

Oblidat lector,

Metropolis (Fritz Lang, 1926) fou valorada per pocs a la seva època (malauradament la gran majoria d’aquest pocs deurien ser nazis influents). Potser el públic no estava preparat encara per assumir tan modernisme, tal concepció, tal enginy...

El primer quadre abstracte de Kandinsky, Aquarel•la, (1912, 50 x 65. Museu Nacional d’Art Modern, Centre Georges Pompidou, París), va ser pintat dos anys abans de la seva exposició. L’obra va ser reservada per l’autor perquè el públic no estava preparat per a fer el pas cap a l’abstracció. Precisament el públic estava submergit dins l’expressionisme.

Potser el nostre film va patir aquesta manca de preparació del públic perquè no va ser rescatat de l’oblit fins dècades després, i fins i tot, goso dir que no va ser redescobert fins l’any 1984, quan Giorgio Moroder, el va reeditar, acolorir i reestrenar amb una banda sonora en la que col•laboraren genis de la talla de Freddy Mercury, Pat Benatar, Bonnie Tyler i una llarg etcètera.

La versió de Moroder era horrible, però, tot i que no crec que no fos l’eix exclusiu per revifar el mite de Metropolis (Fritz Lang, 1926), sí que va contribuir a rescatar un clàssic que a partir de les hores romandrà etern als esglaons més alts de la història del cinema.

L’oblit i la no entesa no és paradigma de res. Jo senzillament ho trobo casual, i en alguns casos, quan l’obra es recupera per a ser admirada i reconeguda, presumeixo genialitat i mèrit, perquè interpreto que algú es va avançar al seu temps.

La pel•lícula és d’una magnitud incontestable perquè avança un gènere, promou noves tècniques, inventa tecnologia, utilitza milers i milers d’extres que saben obeir les ordres del seu director. Les maquetes són absolutament impressionants i realistes, l’escenografia supera tot el que s’havia fet, el que s’havia pensat...

En aquella època Otto Hunte era un dels millors escenògrafs cinematogràfics. Els estudis de la UFA es van aprofitar del seu talent, com tants d’altres (Walter Reimann, Hans Poelzig, Walter Röhrig, Rochus Gliese...) i varen provocar l’admiració gràcies als decorats atmosfèrics d’aquests artistes, on l’arquitectura era exaltada amb supremacia.

Com va dir Luis Buñuel (incontestable mestre del cinema), Otto Hunte havia rellevat per sempre més a l’escenògraf teatral.

La maqueta de la metròpolis dissenyada per aquest director artístic va haver de ser filmada imatge a imatge. I estem parlant d'una maqueta monumental!

Què us sembla aquesta magnífica imatge?

Tots els cotxes en miniatura es movien mitjançant la tècnica del stop-motion, és a dir, un objecte inanimat es filma, es mou i es torna a filmar successivament. Mireu un senzill exemple:

El penic sembla moure's sol

Els avions i les columnes humanes estan inserides reflectides en miralls, basant-se en el procés Schüfftan, és a dir, decorats i massa humana es mouen geomètricament integrats en aquest decorat, perquè es barregen escenes en viu mesclades amb models a escala reflectits en un mirall. La mateixa tècnica fou aplicada en el malson de Freder, quan veu al robot convertint-se en un ogre.

Les proporcions són reals? Schüfftan ens diria que no!

Per si aplicar aquesta tècnica no era prou difícil, es van haver de rascar parts de la superfície reflectora, basant-se en càlculs exactes, per a poder filmar d’altres segments del model que havien establert.

Arribats a aquest punt l’entrada estaria acabada. Déu n’hi do el que hem aprés avui de tècniques! I de cinema! Però anirem encara una mica més enllà.

Metropolis (Fritz Lang, 1926) ens ha deixat moltes interpretacions possibles. Hi ha dues maneres oposades de prendre’s aquest fet. El director no sap transmetre el missatge; fa alguna cosa ambigua per fer-nos imaginar allò que hem vist; no arrodoneix allò que té a les mans i ens fa discutir a tots plegats sobre el sentit del film. O, contràriament, el director és tan hàbil que fa que cada personalitat, cada ideologia es faci seu el missatge final.

Si veieu atentament la pel•lícula podreu comprovar que potser hi ha un missatge de denúncia al capitalisme (un món luxós de rics contrastat amb la misèria d’uns obrers esclaus que habiten a les profunditats de la ciutat). O potser veureu que la pel•lícula és una al•legoria religiosa, (Maria és el messies, protectora dels obres, i com la verge Maria apareix per alliberar el pobre de la tirania).

O potser veurem una apologia pro nazi, gràcies a les proporcions èpiques de la història. O, al contrari, critica amb el nazisme, gràcies al triomf del poble i l’alliberament de la seva esclavitud contra el pensament imperant.

O potser és una crítica contra la societat industrial, on les màquines, fins i tot el robot, s’apoderen d’un món que no pot tenir altre final que l’autodestrucció.

Com us sentireu en veure-la? Què interpretareu? Us recomano que seieu i veieu una pel•lícula de ciència ficció amb prodigiosa tècnica i gran imaginació. Després ja us fareu vostre allò que heu vist.

Fins aquí hem arribat. Torno a demanar perdó per la llargada, però he pensat que valia la pena. A la propera tornem amb una altre geni. Analitzarem la darrera pel•lícula muda del nostre viatge: The General (Buster Keaton, 1927).

Salut i bon cinema!