dimarts, 28 de febrer de 2012

Nosferatu, eine Shymphonie des Grauens. Part 5. Una obra mestra.



Discret lector,

tant de bo tingués ara a les meves mans un mecanisme per a que ens sincronitzéssim i veiéssim la pel·lícula junts. Tant de bo la poguéssim viure junts... Però no és així. Confio en que algú de vosaltres, al llarg d’aquesta setmana, podreu guanyar una mica de temps de la vostra vida i veure la nostra primera pel·lícula d’aquesta llista privilegiada.

Per què Nosferatu, eine Shymphonie des Grauens (F.W. Murnau, 1922) és una obra mestra? Creieu-me, si us dic que aquesta qüestió fa d’aquesta entrada la més difícil de publicar... Però, que dimonis! Vaig fort últimament!

divendres, 24 de febrer de 2012

Nosferatu, eine Shymphonie des Grauens. Part 4. Context històric cinematogràfic.



Callantívol lector,

el rodatge de la pel·lícula s’inicia als inicis dels bojos anys 20. A principis del segle xx, la cultura es revolucionava i els moviments artístics desafiaven l’elit per mirar el seu entorn, o copiar-lo, o deformar-lo o denunciar-lo.

A Alemanya, en aquests inicis dels anys 20, tot fa pensar que l’expressionisme literari està a punt de caure, i el cinema és una nova i, per què no?, idònia manera d’expressió. Els pintors s’uneixen a la causa, i en poc temps, l’experimentació artística expressionista s'instal·la al cinema per tal de sublimar aquest corrent.

dilluns, 20 de febrer de 2012

Nosferatu, eine Shymphonie des Grauens. Part 3. La pel•lícula.



Callat lector,

quan veiem la pel·lícula, amb els corresponents cartells (subtítols) originals, el primer que ens vindrà al cap és per què tots els noms i els llocs estan canviats. La resposta és senzilla, els productors no varen aconseguir els drets de la novel·la de Bram Stoker, i varen haver d’imaginar.

Imaginar? Estem davant d’un cas de plagi flagrant. No crec que Murnau fos tan ingenu com per a pensar que canviant els noms dels persontages (el comte Dracula (sense accent a l’original) és el comte Orlock, Harker és Hutter, Mina és Ellen...), o les ciutats (Londres és Bremen... I així successivament)... És increïble que pensés que podria evitar enganyar el gran públic, o, el que és més important, que podria enganyar la vídua de Bram Stoker.... Però suposo que ell no era tan ingenu i l’imagino havent de rodar fos com fos el seu projecte... Potser això, el va fer improvisar de la forma més barroera.

divendres, 17 de febrer de 2012

Nosferatu, eine Shymphonie des Grauens. Part 2. El repartiment i la part artística.


Mut lector,

si us vaig convèncer que el director té el paper més important, espero que em cregueu quan us dic que els actors són els principals elements per fer creïble una història.

Continuant amb l’analogia musical, us diria que els actors són com aquells cantants de grups pop tan idolatrats. No saben composar, no saben tocar una nota en qualsevol instrument, però saben cantar i la seva ambició els permet ser líders d’un grup musical. S’emporten la fama i el mèrit, però sense els músics i els lletristes no haurien estat capaç de mostrar el seu talent.

dimarts, 14 de febrer de 2012

Nosferatu, eine Shymphonie des Grauens. Part 1. El director i la part tècnica.


                                   Nosferatu, eine Shymphonie des Grauens

Silent lector,

F.W. Murnau és el director de la pel·lícula que avui presentem. I el director sempre serà el nostre protagonista en la part tècnica.

Per què és tan important un director? Potser, més d’un, haureu pensat alguna vegada que una orquestra sonaria igual si no hi hagués davant un home canós movent una batuta. Tot els mèrits i els aplaudiments acaben sent per a ell, i els virtuosos que han fet sonar la música resten en l’anonimat, aixecant-se submisos quan ell els hi atorga part del seu èxit.

diumenge, 12 de febrer de 2012

Salpem!


Cinema Victòria. (Hospitalet de Llobregat a finals dels anys 70).
Pacient lector,

serveixi aquesta entrada de guia improvisada per començar a gaudir de les anàlisis que ara ja seran la nostra constant.

En primer lloc, podeu veure a la part dreta superior l’enllaç L’annex, que anirem farcint d'informació bibliogràfica i cinematogràfica, a mida que presentem les nostres pel·lícules.

dimarts, 7 de febrer de 2012

Els orígens del cinema. Part 2. Griffith i Eisenstein.


Sergei M. Eisenstein muntant una pel·lícula
Encuriosit lector,

fem en aquesta entrada un salt de més d’una dècada per arribar a una època en la que ja podem afirmar que el cinema està en plenitud.

Per a qui tingui interès, durant aquest període que ens hem saltat, és aconsellable posar al Google tres entrades: “Brighton”, “Pathé” i “Film Art”. Busqueu si us ve de gust, i omplireu el buit històric que deixo des de l’entrada anterior.