Freaks. Part 5. Obra mestra.

Freaks

Culte lector,

ens trobem per primer cop davant un film que no va ser considerat fins moltes dècades després de la seva estrena. Uns pocs crítics i uns pocs espectadors guardaven el seu record amb delit esperant que algun dia es tornès a estrenar aquesta meravella.

Podria ser aquest film la primera pel•lícula de culte de la història? Què és una pel•lícula de culte? Què la diferencia d’una obra mestra? Una pel•lícula de culte està abocada a convertir-se amb el temps en una obra mestra? Quantes qüestions! M’acompanyeu per intentar esbrinar-ho? Endavant.

Realment el concepte pel•lícula de culte no va sorgir fins ben avançats els anys 70. Si ens centrem en una pura definició hauríem de dir que el terme s’utilitza quan el film no té èxit a la seva estrena, és incomprès o detestat per una àmplia majoria, mentre un petit grup d’espectadors l’admira i el defensa fins a la mort. Aquest grup roman fidel durant dècades i finalment el film esdevé acceptat i, de vegades, admirat per la majoria.

Però prou cops hem vist aquí que una pel•lícula no ha estat valorada en la seva època, i molts fracassos de taquilla han ressorgit com a vertaderes obres mestres al cap de molts anys.

No totes les pel•lícules de culte s’han convertit en obres mestres amb el pas dels anys, i no totes les pel•lícules incompreses han estat pel•lícules de culte. La raó que explica les dues coses es ben senzilla: hi ha pel•lícules molt dolentes que han generat un grup de fanàtics al seu voltant, i hi ha obres mestres que no van ser considerades fins que alguns fanàtics defalliren en l’intent de reivindicar-les.

Buscant idees sobre com explicar-vos tot això se’m va acudir mirar a la Viquipèdia la definició. Em vaig quedar sorprès, corprès diria jo, dels exemples de films i directors que l’article considera “de culte”. Feu una ullada si voleu, però em podeu ben creure si us dic que no encerta gairebé cap. Ull amb refiar-se a cegues de la Viquipèdia! Comet sacrilegis (entre d’altres aberracions) com considerar Woody Allen, Martin Scorsese o Akira Kurosawa com a directors de pel•lícules de culte.

Sí que us podeu refiar quan parla de Peary, l’home que amb el seu llibre Cult Movies (per esmentar una primera edició, Danny Peary. Cult Movies. DELTA, 1981), va encetar aquestes reflexions que ara comparteixo. Us el recomano.

Però aquestes divagacions, espero que oportunes, no ens han deixat centrar-nos en el film que ens ocupa. En una opinió absolutament personal per a mi Freaks (Tod Browning, 1932) va ser la primera pel•lícula de culte de la història; no pas perquè a la seva estrena una minoria la reivindiqués, sinó perquè després de dècades de la seva estrena un grup reduït la va fer seva, la va admirar, la va obrir al món i el món s’adonà de com colpia aquesta pel•lícula.

Després de molt de temps Freaks (Tod Browning, 1932) havia captat la maduresa d’un públic que la feia digna (perdoneu la immodèstia) de ser analitzada en aquest bloc. Havia estat reconeguda, admirada i tots els seus mèrits descoberts romanen fins els nostres dies.

I quins mèrits té? Per què avui en dia és una obra mestra? Ja varem parlar fa uns mesos de què ens ha de fer decidir que és bo o dolent al nostre parer; i com allò què és bo es pot convertir en una obra mestra pel nostre gust. Més enllà d’innovacions tecnològiques que el neòfit no ha de captar, més enllà de noves propostes i nous arguments, més enllà d’arguments insuperables o històries no imaginades... Més enllà de tot això ens hem de creure allò que estem veient. I Freaks (Tod Browning, 1932), a mi al menys, encara m’impressiona i esgarrifa.

Però més enllà d’això hauríem de pensar en com està presentada la història. Resulta que cap al final de la pel•lícula volem venjança. Estem de banda dels fenòmens. No ens sentim identificats amb els ‘normals’. Acabem formant part del clan i ens entendrim amb les seves conviccions.

De sobte, allò que en un primer moment (no ens enganyem) ens feia repulsa, es converteix en el nostre principi més important. Volem defensar el clan perquè entenem el clan i volem que el clan venci els impostors que abans semblaven ‘normals’.

Aquest és un mèrit que hem d’atribuir directament a Tod Browning. Ell adaptà el relat de Clarence Aaron 'Tod' Robbins, que deixava en evidència als fenòmens retractant-los foscos i despietats, i també als guionistes (Al Boasberg, Willis Goldbeck, Leon Gordon, Charles MacArthur i Edgar Allan Woolf) que van confegir els diàlegs per a que tots els nostres monstres tinguessin un punt d’humanitat, una història humana que presentar darrera les seves actuacions esoràdiques.

El fet de com s’encara una història pot portar-nos a un gaudi prou interessant, però si a més combinem una mestria en el rodatge i una habilitat tècnica meravellosa trobarem el per què és una obra mestra.

Penso ara en una seqüència que ens pot colpir. Veiem sota la pluja i arrossegant-se pel fang tots els éssers que s’han de venjar.

El clan s'arrossega en busca de venjança.

Després veiem en pla mitjà la imatge de Prince Radian, l’home sense braços i cames embolicat en un sac, avançant sol i portant entre les dents un ganivet.

El tronc humà avança amenaçador.

Tot plegat ho veiem com una amenaça real. Com el zenit de la culminació de la venjança. Realment ens esgarrifaria veure un home sense cames ni braços avançant cap a nosaltres amb un ganivet a la boca? La resposta és sí, perquè malgrat la seva invalidesa no ens aturaríem a pensar en la seva feblesa ni en la fragilitat ridícula de la seva amenaça. N'estic segur que la por ens faria fugir ràpidament.

D’altra banda no hem d’oblidar plans meritoris. No només en totes aquelles seqüències on veiem en detall la vida dels fenòmens, sinó en d'altres variants menys perceptibles gràcies a les tècniques aplicades.

Per posar un exemple, hi ha una fotografia prou famosa de com es va rodar el sopar de noces. No és innovadora la posició de la càmera, però denota com cada pla està cuidat al detall. I el gran mèrit és que quan veiem aquesta escena en cap moment percebem una càmera filmant des d'una posició irreal.

Pla en detall de taula de noces

Tot plegat reuneix allò per la qual cosa qualifiquem a una pel•lícula d’obra mestra: credibilitat, innovacions i motivació a l’espectador... Tot i que durant dècades potser va ser només una pel•lícula de culte...

Fins l’any 1933.

Salut i bon cinema!