Callantívol lector,
el rodatge de la pel·lícula s’inicia als inicis dels bojos anys 20. A principis del segle xx, la cultura es revolucionava i els moviments artístics desafiaven l’elit per mirar el seu entorn, o copiar-lo, o deformar-lo o denunciar-lo.
A Alemanya, en aquests inicis dels anys 20, tot fa pensar que l’expressionisme literari està a punt de caure, i el cinema és una nova i, per què no?, idònia manera d’expressió. Els pintors s’uneixen a la causa, i en poc temps, l’experimentació artística expressionista s'instal·la al cinema per tal de sublimar aquest corrent.
Mentre, d’una banda, l’objecte i la figuració perdia el sentit i tan sols es volia expressar el sentiment (s’havia iniciat, en pintura, l’art abstracte), el cinema troba la manera d’expressar aquest sentiment mitjançant el decorat. Sembla una contradicció, però abans d’arribar a l’abstracció, l’expressionisme va fer un recorregut que el cinema va reprendre. El sentiment no l'expressarà l'actor, sinó allò que l'envolta.
Per entendre el què dic, tenim un exemple ja citat en anteriors entrades, Der Golem, wie er in die Welt kam (Carl Boese i Paul Wegener, 1920), però sobretot, i per damunt de tot, Das Cabinet des Dr. Caligari (Robert Wiene, 1920). A aquest darrer film els decorats, extrets d’imaginatives representacions teatrals, ens fan angoixar només entrar a la història: habitacions asimètriques, façanes inclinades i imprecises, angles i més angles que són irreals, l’utilització de la llum, importantíssima per aconseguir el propòsit de desfiguració figurada (després m’explico)...
He llegit en més d’un lloc (a l’Enciclopèdia Catalana, sense anar més lluny, on podeu consultar què es diu sobre el cinema alemany fent clic aquí: Cinema Alemany), on s’afirma que, erròniament, alguns tenim aquest film com al més representatiu de l’expressionisme. Jo no sé més que l'Enciclòpedia Catalana, però aquesta vegada no em desdic. Però estem aquí per a pensar i no pas per creure. Si llegiu l'enllaç descobrireu prou coses interessants i també opinions contràries a la meva.
Fet l'incís, deixeu-me que us mostri unes imatges de Das Cabinet des Dr. Caligari (Robert Wiene, 1920). Decorats irreals, però que ens angoixen:
I llums que emfatitzen aquest impuls angoixant que es vol presentar:
Però aquí veiem el context d’altra pel·lícula, la que protagonitza aquesta entrada. És expressionista Nosferatu, eine Shymphonie des Grauens (F.W. Murnau, 1922)? Si ens bansem en certes imatges, hauríem de respondre amb rotunditat : sí.
No us sembla que els decorats ens diuen alguna cosa?
 |
| La porta s'amotlla al cos del vampir. |
I les ombres? A això em referia amb la desfiguració figurada. No veiem la persona, però la mestria de la llum ens fa saber què passa, què vol, on va.... L'ombra és pitjor que la terrorífica aparença de la seva figura real. Fa més por, ens amenaça jugant amb allò que no veiem i que al mateix temps sentim.
 |
| Sabem que el comte el mossegarà, però a ell no el veiem. |
 |
| Puja cap a l'habitació de la noia. Només és una ombra. |
 |
| Però l'ombra és inquietant. Sabem què vol. |
Això és expressionisme, però, malgrat tot, (i sense ànims de plagiar l’Enciclopèdia Catalana), crec que és erroni pensar que aquest film sigui representatiu del moviment expressionista, perquè... Perquè la vertadera innovació de la pel·lícula és centrar-se en el realisme. Sí. Nosferatu, eine Shymphonie des Grauens (F.W. Murnau, 1922) és, per davant de tot, un film realista.
Recordeu quan us parlava dels paisatges naturals? Les localitzacions? Rodar de nit si l’escena era de nit? Murnau recull l’expressionisme dels films precedents (ja esmentats) i innova per fer una cosa no coneguda. Murnau fa un film realista amb reminiscències expressionistes i descobrirà als descendents que no hi ha millor decorat que la pròpia natura o l'arquitectura creada amb un objectiu.
Poc després ja hi tornarà a l’expressionisme pur amb Der letzte Mann (F.W. Murnau, 1924). Molt recomanable! Però ara potser l’interessava una altra cosa.
Per ara res més. L'entrada queda curta per a tot allò que hem d'aprendre d'expressionisme i realisme i art d'inicis del segle xx... Però venen una sèrie de pel·lícules que ens faran aprendre molt sobre el tema. Millor dosis petites per anar assimilant!
A la propera esbrinarem per què la pel·lícula és una obra mestra i la veurem plegats. Sé que les expectatives exposades us faran veure-la (als que la veieu) esperant molt. No us desanimeu si no us agrada. Estem veient una relíquia. I més enllà de poder gaudir-la com ho faríem cent anys enrere, és més important que sabeu trobar tots els mèrits que, al cap i a la fi, ens han portat cap on estem ara.
Preneu-vos-ho així: no és meritori saber fer, avui en dia, una equació de segon grau... Però... cullera! Un paio, molt més intel·ligent que nosaltres, un dia va mostrar-nos la fórmula.... Ser el primer en trobar la fórmula, en pensar-la... Això és l’enginy! I ens fa molt més intel·ligents i humans saber-li trobar el mèrit a aquest paio.
Salut i bon cinema!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada