Oblidat lector,
Com dèiem ahir ("dicebamus hesterna die" què digué Fray Luis de León i que després aprofità Unamuno) es narra aquí la història d’uns presoners en un camp de concentració alemany. Res de l’altre món si no fos per la necessitat de confraternitzar amb l’enemic que imposa Renoir.
Molt se’l va criticar (ara també) per presentar els nazis com a éssers agradables, humanitzats, comprensius... És una crítica justificada. Tothom sap que no ho eren. Per què ho podem perdonar? Per què són presentats amb tanta benevolència?
