Aventurer lector,
per primera vegada, potser l’última, parlaré d’un parell de directors que no varen fer mai més res lloable al món del cinema. Però imaginar i filmar aquesta pel•lícula és prou mèrit com que per a que no oblidem mai els seus noms.
Us estic parlant de Merian C. Cooper i Ernest B. Schoedsack, els artífexs d’aquesta meravella que va avançar tantes i tantes coses en el món del cinema.
Ernest B. Schoedsack era el típic representant del jove aventurer. Valent i curiós va treballar amb Cooper amb un parell de documentals a l’Iran i a les selves del Siam respectivament. Aquesta feina encarregada pels estudis de la Paramount només va fer que l’espurna del seu esperit aventurer es tornés en una flama incontrolable.
Després d’algun intent fallit de continuar explorant el món no va tenir més remei que inventar-lo ell mateix a la gran pantalla creant el seu primer film ambientat en paratges recòndits i jungles impenetrables. Es tractava de The Most Dangerous Game (Irving Pichel i Ernest B. Schoedsack), on la protagonista principal era una tal Fay Wray.
Per la seva banda, Merian C. Cooper era un heroi de la Primera Guerra Mundial. Capità d’esquadró, pilot d’aviació i presoner als camps de concentració soviètics confegien tot un currículum ple de mèrits innegables. Coneixia mig món i segurament mig món el coneixia a ell. No cal dir que no es quedava enrere del seu col•lega en quant a esperit i empenta aventurera.
És per això que l’any 1932 va intentar fer un reportatge sobre goril•les al cor d’Àfrica. Però els estudis no ho veien com una eina gaire comercial i la inèrcia de la gran depressió va fer que el director no pogués assolir el seu somni.
Si no puc anar a l’Àfrica, deuria pensar Cooper encoratjat pel productor David O. Selznick, portaré aquí les selves més esfereïdores. Només calia trobar un soci que ja havia filmat els seus somnis d’explorador (parlem de Schoedsack) i una idea prou temptadora.
I vet aquí que la parella frustrada es troba amb Willis O’Brien i els seus dibuixos selvàtics i plens de fantasia.
Aquest tècnic d’efectes especials ja havia treballat, amb absoluta eficiència, a un magnífic film de l’època del cinema mut que recreava un món perdut, amb dinosaures i criatures extingides que s’havien de portar al nou món. Us parlo d’una joia anomenada The Lost World (Harry O. Hoyt, 1925).
Probablement trobareu a molts llocs de la xarxa (espero que no a massa llibres) que O’Brien va ser l’inventor de la tècnica de l’stop motion. Afortunadament nosaltres ja hem vist prou cinema com per a saber que això és una innovació que data del 1910 i que a mitjans dels anys vint seria perfeccionada de la mà i el geni d’ Otto Hunte per a un film que ja hem valorat convenientment (Metropolis, Fritz Lang, 1926).
Però sí que és cert que O’Brien depurà la tècnica fins a límits insospitables fins al moment. No hagués hagut mai un gran goril•la sense la imaginació i la qualitat tècnica d’aquest home.
Per aquella època O’Brien comptava amb dos socis impagables: un era Marcel Delgado, que ja havia treballat amb ell a The Lost World (Harry O. Hoyt, 1925). L’altre era un jovenet que intentava aprendre del mestre: Ray Harrihausen. El gran Harrihausen, el geni a qui ens referirem en no poques entrades, començava de la manera més convenient: aprenent del mestre Willis O'Brien, a qui mai sabrem valorar en la seva contribució a la màgia del cinema.
Amb ell al davant, tots plegats van imaginar les maquetes, els paisatges, les selves frondoses i els animals prehistòrics. I els hi donaren moviment, i els feren lluitar i amenaçar. Els feren reals davant el públic aterrat que no podia imaginar quines tècniques s’havien pogut utilitzar per crear Kong a la pantalla. I quina tècnica! Quina elaboració!
Però d’això ja en parlarem més endavant. A la següent toca el repartiment.
Salut i bon cinema!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada