Fugisser lector,
ens trobem a l’any 1930. El cinema sonor es consolida i tothom comença a entendre que no hi ha marxa enrere.
Els Estats Units, ja amb un sistema d’estudis organitzat i potent, comença a produir pel•lícules parlades que mostren al món la meravella del so. La vella Europa intentarà assolir les tècniques necessàries i començar amb força aquesta nova etapa.
El cas d’Alemanya n’és un bon exemple; on també existeixen uns estudis grans, consolidats i amb gran capacitat comercial i propagandística (són els estudis de la UFA), i on també hi ha un gran talent en totes les vessants cinematogràfiques.
Però donar el salt al cinema sonor era un risc que havia d’acompanyar-se de certes garanties. És per això que la UFA i els estudis de la Paramount col•laboraren per treure el major rendiment possible a aquesta aventura.
Tot i que Emil Jannings era d’origen suïs, era considerat com a la més notable de les estrelles alemanyes, fins i tot mundials. Però ell ja havia iniciat una carrera fulgurant a Hollywood i s’havia compromès amb els estudis de la Paramount. Els alemanys el varen demanar “en préstec” per tal de, com a mínim, dotar al film d’unes expectatives sense precedents, i la Paramount exigí una versió en anglès per tal de poder comercialitzar la pel•lícula a Estats Units.
Alguns diuen que per assegurar l’èxit els propis estudis estatunidencs imposaren von Sternberg en la direcció del projecte. D’altres fonts asseguren que va ser el propi Jannings qui va demanar (o imposar) la col•laboració del director. Fos com fos, la Paramount cedí també a von Sternberg i, amb Erich Pommer com a productor, els alemanys no tingueren més remei que acceptar l’adaptació d’una novel•la (Professor Unrat, Heinrich Mann. 1905) que segurament haguessin considerat massa depriment, provocadora i socialista.
Concretament, Alfred Hugenberg, futur ministre d’economia de Hitler i empresari influent en aquesta època, es va haver d’empassar les seves reserves sobre aquests aspectes i concedí el permís per fer la pel•lícula davant de tant de talent acumulat.
De fet «el film va ser un èxit a tot arreu, i per a molts va representar el retrat fílmic definitiu de la decadència urbana en la República de Weimar» (Varis autors. Historia del cine. Volum 1. División Grandes Obras de Sarpe. SARPE. Madrid (1984). Pàgina 316).
Recordeu que la República de Weimar (el règim polític que es va instaurar a Alemanya després de la derrota a la Primera Guerra Mundial) estava a punt d’arribar a la seva fi. L’any 1933 seria revocada i el triomf de Hitler al front dels nacionalsocialistes imposaria el Tercer Imperi Alemany.
Potser aquest retrat pessimista i decadent de la societat que els alemanys vivien va impulsar l’èxit dels nazis en les futures eleccions. Potser va influir l’èxit a les sales d’una realitat que el públic volia esquivar... Pot ser... Del que n'estic segur és que l'autor del relat, Heinrich Mann, estava molt lluny d'afavorir aquestes corrents ideològiques, ans al contrari, volia satiritzar la societat del seu país.
El cas és que segurament els nazis, amb Hitler i Goebbles al capdavant, es fregaven les mans quan varen contemplar absorts el naixement d’una estrella. És del tot probable que, per fi, hagués nascut la musa tan anhelada pel règim.
Hem de recordar que fins al moment, els alemanys contaven amb una immensa fortuna en la fabricació de directors genials, però mai havia sorgit amb una força comparable un actor o actriu que els pogués representar davant les càmeres (recordeu que Jannings era suïs, i malgrat el seu alemany i la seva adopció per part del règim ja s'havia afincat a Hollywood).
Però vet aquí que, un cop més, el director fugí i tornà a Hollywood i la musa el seguí per a no tornar a mirar mai més enrere, i Hitler i els seus es tornaren a quedar amb un pam de nas comprovant com aquella diva esdevindria mite a l’altra banda de l’Atlàntic.
Res més. Espero que descobrim per què aquesta pel•lícula és una obra mestra en la propera entrada.
Salut i bon cinema!
ens trobem a l’any 1930. El cinema sonor es consolida i tothom comença a entendre que no hi ha marxa enrere.
Els Estats Units, ja amb un sistema d’estudis organitzat i potent, comença a produir pel•lícules parlades que mostren al món la meravella del so. La vella Europa intentarà assolir les tècniques necessàries i començar amb força aquesta nova etapa.
El cas d’Alemanya n’és un bon exemple; on també existeixen uns estudis grans, consolidats i amb gran capacitat comercial i propagandística (són els estudis de la UFA), i on també hi ha un gran talent en totes les vessants cinematogràfiques.
Però donar el salt al cinema sonor era un risc que havia d’acompanyar-se de certes garanties. És per això que la UFA i els estudis de la Paramount col•laboraren per treure el major rendiment possible a aquesta aventura.
Tot i que Emil Jannings era d’origen suïs, era considerat com a la més notable de les estrelles alemanyes, fins i tot mundials. Però ell ja havia iniciat una carrera fulgurant a Hollywood i s’havia compromès amb els estudis de la Paramount. Els alemanys el varen demanar “en préstec” per tal de, com a mínim, dotar al film d’unes expectatives sense precedents, i la Paramount exigí una versió en anglès per tal de poder comercialitzar la pel•lícula a Estats Units.
Alguns diuen que per assegurar l’èxit els propis estudis estatunidencs imposaren von Sternberg en la direcció del projecte. D’altres fonts asseguren que va ser el propi Jannings qui va demanar (o imposar) la col•laboració del director. Fos com fos, la Paramount cedí també a von Sternberg i, amb Erich Pommer com a productor, els alemanys no tingueren més remei que acceptar l’adaptació d’una novel•la (Professor Unrat, Heinrich Mann. 1905) que segurament haguessin considerat massa depriment, provocadora i socialista.
Concretament, Alfred Hugenberg, futur ministre d’economia de Hitler i empresari influent en aquesta època, es va haver d’empassar les seves reserves sobre aquests aspectes i concedí el permís per fer la pel•lícula davant de tant de talent acumulat.
De fet «el film va ser un èxit a tot arreu, i per a molts va representar el retrat fílmic definitiu de la decadència urbana en la República de Weimar» (Varis autors. Historia del cine. Volum 1. División Grandes Obras de Sarpe. SARPE. Madrid (1984). Pàgina 316).
Recordeu que la República de Weimar (el règim polític que es va instaurar a Alemanya després de la derrota a la Primera Guerra Mundial) estava a punt d’arribar a la seva fi. L’any 1933 seria revocada i el triomf de Hitler al front dels nacionalsocialistes imposaria el Tercer Imperi Alemany.
Potser aquest retrat pessimista i decadent de la societat que els alemanys vivien va impulsar l’èxit dels nazis en les futures eleccions. Potser va influir l’èxit a les sales d’una realitat que el públic volia esquivar... Pot ser... Del que n'estic segur és que l'autor del relat, Heinrich Mann, estava molt lluny d'afavorir aquestes corrents ideològiques, ans al contrari, volia satiritzar la societat del seu país.
El cas és que segurament els nazis, amb Hitler i Goebbles al capdavant, es fregaven les mans quan varen contemplar absorts el naixement d’una estrella. És del tot probable que, per fi, hagués nascut la musa tan anhelada pel règim.
Hem de recordar que fins al moment, els alemanys contaven amb una immensa fortuna en la fabricació de directors genials, però mai havia sorgit amb una força comparable un actor o actriu que els pogués representar davant les càmeres (recordeu que Jannings era suïs, i malgrat el seu alemany i la seva adopció per part del règim ja s'havia afincat a Hollywood).
Però vet aquí que, un cop més, el director fugí i tornà a Hollywood i la musa el seguí per a no tornar a mirar mai més enrere, i Hitler i els seus es tornaren a quedar amb un pam de nas comprovant com aquella diva esdevindria mite a l’altra banda de l’Atlàntic.
Res més. Espero que descobrim per què aquesta pel•lícula és una obra mestra en la propera entrada.
Salut i bon cinema!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada