Tètric lector,
si avui en dia tornem a visualitzar aquesta pel•lícula (espero que alguna de les diferents entrades us captivi per fer-ho), segurament el que menys us cridarà l'atenció serà la sensació de por. Però en realitat estem parlant d’un film terrorífic.
La idea original de Mary Shelley, la posterior adaptació teatral de principis del segle XX i la final portada al cinema, contenien tots els components necessaris per impactar, esgarrifar i espantar com mai s’havia espantat al pobre espectador.
Si pareu atenció als primers títols de crèdit veureu un batibull de “basat en”, perquè el guió de Balderston es basa en el llibre original però adapta l'obra teatral, alhora que inventa situacions i llocs que mai s'haguessin pogut reproduir en un escenari.
Una de les idees que adapta de l'obra teatral és que quan s’acrediten els actors veurem que no apareix el nom de Boris Karloff. Seguint aquesta presentació enigmàtica de l'obra, el nom de l'actor que interpreta al monstre no apareix, amagat sota un misteriós interrogant (“?”)... Potser la pretensió era que durant el film dubtèssim si realment “allò” era un actor o una criatura diabòlica.
 |
| El monstre és... ? |
Ara tots coneixem l’argument i hem vist versions de tots els colors, però en aquella època només qui havia llegit la novel•la o assistit a la representació teatral, sabia que la cosa anava de cadàvers, sang i mort, un monstre apedaçat i un destí cruel que desencadenaria horribles assassinats. Potser no presentar el monstre als títols de crèdit podia resultar encara més esgarrifós per a aquell públic tan incipient...
Si a això afegim que al cinema tot plegat es podia fer més creïble i que l’escollit va ser James Whale, ens trobem amb una posada en escena d’allò més tètrica en el sentit més terrorífic de la paraula, i amb unes situacions de violència que mai s'havien vist a una pantalla gran.
Certament l’eficàcia del goticisme dels decorats ja havia estat comprovada a l’ambientació de Dracula (Tod Browning, 1931), i l’expressionisme alemany ja havia inventat tot tipus de decorats angoixants i provat totes les sensacions que poden donar les llums i les ombres. Però Whale encara anirà una mica més enllà.
Si repassem breument les obres cabdals de l’expressionisme alemany sempre trobarem dos títols d’obligada menció: Das Cabinet des Dr. Caligari (Robert Wiene, 1920) i Der Golem, wie er in die Welt kam (Carl Boese i Paul Wegener, 1920).
En ambdues un home crea o manipula una criatura. Un ésser despietat que sobrepassa els límits d’abominació que el seu patró esperava.
El nostre film no oblida aquestes dues històries ni les imatges impactants que en el seu moment varen projectar.
El monstre de Frankenstein també és la creació d’un home que, lluny de dominar-la, l’acaba odiant perquè portarà a la destrucció de tots els seus somnis.
Però aquesta vegada la criatura no està feta de fang o no està hipnotitzada sota els poders del seu amo. El monstre està més humanitzat, amargat pel seu aspecte i la seva soledat, incomprès i frustrat davant un món que no entén ni l’entén. Ben bé es podria dir que Whale s’identificà amb el monstre i la seva incompresa homosexualitat i el circ de Hollywood en el que no volia participar és el desencant que mostra l’odi de la criatura vers la societat que el repudia i el vol aniquilar.
Però més enllà d’aquestes consideracions, que ara ja no recordo si són exclusivament meves o un fugaç record d’alguna lectura que no sé mencionar, més enllà d’això, deia, hem de valorar coses més concretes i palpables.
La més important, sense dubte, és la concepció del laboratori. Us pot semblar una aportació d’allò més frugal, però aquest decorat és una de les primeres coses que a tothom li ve al cap quan parlem del monstre de Frankenstein.
Fins ben entrats els anys setanta totes les pel•lícules adaptaven la posada en escena de Whale (sí, de Whale... No adaptaven pas l’obra de Shelley, que no s'atura en cap moment a descriure cap detall de la sala que alberga el laboratori) i replicaven la maquinària estrambòtica, l’enginyeria anacrònica i el misteri ombrívol del castell que albergava el soterrani ideat per Ken Strickfaden.
Strickfaden passarà a la història exclusivament per aquest disseny, amb aparells impossibles, circuits estrambòtics, cadenes sense final i ferro colat, fluxos que serpentegen per tubs i electricitat latent a cada pujada i baixada d'interruptors que semblen burdes palanques medievals... Algú no sabria reconèixer aquesta fotografia?
 |
| El laboratori de Henry Frankenstein és una altra icona del segle XX. |
Salut i bon cinema!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada