A Night at the Opera. Part 4. El context històric i social cinematogràfic.

A Night at the Opera

Agosarat lector,

ja hem avançat que l’any 1935 els germans Marx van fitxar per la Metro Goldwyn Mayer, deixant de banda els estudis de la Paramount.

Ja hem parlat de la importància que van tenir trobant als nous estudis a la figura d’Irving Thalberg. Segurament va ser una peça cabdal per a que les seves futures pel•lícules tinguessin un toc més cinematogràfic.

A Night at the Opera. Part 3. La pel•lícula.

A Night at the Opera

Operístic lector,

malgrat un bon grapat d’entesos asseverin que la millor pel•lícula que mai van fer els germans Marx va ser Duck Soup (Leo McCarey, 1933) jo no en tinc cap mena de dubte en que aquesta que avui analitzem és la millor.

Per primera vegada un guió preparat per a ells té una història d’un sentit indivisible. No es limiten al gag i l’acudit amb un argument que se subjecta amb pinces.

A Night at the Opera. Part 2. El repartiment i la part artística.

A Night at the Opera

Subversiu lector,

m’arrisco a pensar que tots vosaltres coneixeu els germans Marx. Sobretot a Groucho, Chico i Harpo.

Això em dóna que pensar. Sabeu que van protagonitzar una mica més d’una dotzena de pel•lícules? Com algú pot haver passat a la història del cinema amb tan poc bagatge? La resposta és evident: eren únics, inimitables, originals, frescos, genials a l’altra banda de la indústria cinematogràfica... Eren els germans Marx.