The Gold Rush. Part 3. La pel•lícula.

a mon pare...

The Gold Rush

Famèlic lector,

òbviament, aquesta pel•lícula també és interessant en milers d’aspectes. Enfoquem la nostra dissertació des d’una altra perspectiva, ja que l’estil, el gènere, és gairebé contraposat al del nostre anterior anàlisi. Ara tot s’impregna de comicitat i tot plegat pot semblar més superficial. Però no...

L’art i l’enginy continuen presents. Us en recordeu de la qualitat del muntatge de Nosferatu, eine Symphonie des Grauens (F.W. Murnau, 1922)? Sense pretendre alliçonar-vos, (no en sé jo pas tant com per alliçonar ningú), crec que amb quatre imatges, varem assistir a una bona classe del temps cinematogràfic, el rodatge, el plans i la dificultat d’idear una explicació a través de les imatges.

The Gold Rush. Part 2. El repartiment i la part artística.

a mon pare...

The Gold Rush

Còmic lector,

per si estaves despistat o no has fet massa cas a l’anterior entrada, vaig a començar parlant de Charles Chaplin. Sé que era el protagonista de la part tècnica, però tant l’he elogiat, i tant he pregonat que és omniscient i omnipresent, que espero que estiguis d’acord amb mi en què també el faci protagonista de la part artística.

Per què és tan elogiable la interpretació de Chaplin? Primerament perquè s'inventar un personatge (Charlot) que fins i tot els nostres fills poden reconèixer ara. Això pot no ser aconsellable quan no ets un geni, perquè et porta a l’encasellament. El nostre amic cinèfil pot dir-nos “aquest paio només fa això perquè és l’única cosa que sap fer!”... En Chaplin no és cert. Està demostrat en la seva filmografia. Mireu el doble paper que fa a The Great Dictator (Charles Chaplin, 1940). Però és cert que on se sentia més còmode era fent de vagabund, de pobre, de perdedor.

The Gold Rush. Part 1. El director i la part tècnica.

a mon pare...

The Gold Rush

Somrient lector,

fa pocs dies encetàvem els nostres anàlisis parlant del director com a mestre d’orquestra. Amb el senyor Charles Spencer Chaplin anem encara més enllà. Ell és l’artista total: dirigeix amb genialitat, actua amb mestria, escriu envejablement, compon com un músic professional... Fa els càstings, cuida la fotografia, el vestuari, el muntatge... Ell, (m’aixeco i reverencio), ell és el cinema! Perquè mentre dirigeix l’orquestra, fa de primer violinista, toca l’oboè acompanyant la melodia, accentua el dramatisme amb el piano i marca el ritme amb els timbals. Ell és l’orquestra sencera, i això no ho tornarem a reviure fins que un geni anomenat Orson Welles, demostri que es pot replicar, gairebé replicar, l’artista total.