King Kong. Part 3. La pel•lícula.

King Kong

Perdut lector,

no hi ha cap mena de dubte en que la pel•lícula va ser un èxit comercial sense precedents.

L’argument és innegablement del tot temptador. Un personatge d’un director ambiciós, un viatge cap a terres desconegudes, una illa misteriosa amb indígenes sacrificant congèneres, un ésser enigmàtic i adorat, monstres prehistòrics i una trama que fa que la bèstia defalleixi per amor.

Us ben asseguro que si tot plegat hagués estat minuciosament tractat jo, en aquella època, hagués admirat tot allò que mai vaig somiar. I sabeu què? Tot estava minuciosament tractat.

És obvi que King Kong (Merian C. Cooper i Ernest B. Schoedsack, 1933) ha envellit considerablement i que costa creure’s aquest ninot grotesc que canvia de mesura a cada instant. És obvi que ara no ens el creiem; la magnífica feina que avui exerceixen els ordinadors a l’hora de fer efectes especials no ens poden ni fer dubtar un instant sobre la pobre presentació del protagonista principal.

Però... I si fóssim allà en aquell moment? El dia de l’estrena? Us garanteixo que no hauríeu vist mai res igual. I, (espero que no em preneu per un romàntic sense remei), si no fos per aquest increïble avançament tecnològic d’avui en dia, segur que la història encara ens pot atrapar.

Però això són consideracions que ja valorarem. Ara ens centrarem en com es va fer Kong i per què era tan creïble a l’època, i de passada descobrirem algunes escenes que mai podríem veure per temes sempre no relacionats amb l’art del cinema. M’acompanyeu?

El primer que resulta fascinant és la considerable evolució de l’stop motion que va crear Willis H. O’Brien a The Lost World (Harry O. Hoyt, 1925). Els ninots utilitzats ja no eren esquelets recoberts de goma, i, el que és més important, ara interactuaven constantment davant un actor de veritat.

Generalment a la pel•lícula de Hoyt els monstres juràssics es barallaven entre ells constantment sense que els humans poguessin lluitar o, en el seu cas, ser devorats. Però ara anem més enllà. Sempre hi ha present una figura humana davant de lluites entre monstres, o interactuant amb el goril•la o els dinosaures (ni que estiguin ja morts). En aquest aspecte és increïble l’avançament d’efectes especials que hi ha en un marge d’anys relativament curt.

Però realment no podríem concebre King Kong (Merian C. Cooper i Ernest B. Schoedsack, 1933) sense la seva predecessora, fins al punt que el resultat millorat va ser una còpia de paratges, situacions i argument de la pel•lícula de Hoyt. Permeteu-me doncs aquest petit homenatge.



Observem un dibuix que serveix de perfecta jungla. A King Kong els dibuixos conformen el 90% de paratges recòndits. 

Els indígenes no són actors blancs maquillats. A King Kong tots els habitants de l'illa són afroamericans.

Al igual que en King Kong, es filma el ninot en miniatura davant un dibuix i en primer pla es posa vegetació real.

Les baralles entre monstres, filmades amb la mateixa tècnica, també són un recurs utilitzat a King Kong.

  

Fins i tot el tronc, únic camí per continuar endavant, és una idea que a King Kong s'aprofitarà amb genialitat.

I ara torno a pensar... Què hagués estat de la idea de Kong sense l'existència de The Lost World (Harry O. Hoyt, 1925)?

No tot és una mera còpia. Els directors de la pel•lícula que ens ocupa, amb Willis H. O’Brien al capdavant, van saber dotar als personatges humans de més profunditat i augmentar notablement la situació aventurera, arriscant-se a finalitzar el film fora de les maquetes selvàtiques i portant-los a una de les ciutats més conegudes de l’època (al menys pels americans): New York.

La pel•lícula queda així dividida en tres parts diferenciades: els preparatius per a l’aventura i el propi viatge, l’estança esgarrifant a l’illa, i el triomf capitalista a la ciutat per exposar el tresor trobat.

És obvi que la part central del film és la que ens presenta els horrors de l’illa. Bona part del metratge gaudirem del regne de Kong, dels indígenes, de les selves impenetrables i de les criatures prehistòriques que allà habiten amb una millora notable respecte a la pel·lícula de Hoyt: ara els personatges estan constantment entre els monstres, ja sigui amb les tècniques de rodar per separat maquetes i humans i barrejar-los després, o fent servir directament ninots que simulen humans i aplicant la tècnica també amb ells de l'stop motion.

Així doncs, tot plegat són dibuixos i maquetes que amb la superposició d’imatges ens dóna aquesta sensació tan real. I és amb aquests paisatges de fons on més escenes es van rodar, més monstres es van assajar i més escenes es van descartar. Una de les més destacables és aquella en la que veiem que els hi passa als homes que cauen a l’abisme després que Kong sacsegi el tronc. A la pel•lícula que avui en dia podem veure són morts sense més, però a l’argument original sobreviuen i són devorats per aranyes gegants i un llangardaix enorme.



L'aranya gegant es mou sense pietat.

Els pocs supervivents de la caiguda seran cruelment devorats.

Malauradament les imatges semblaven extremadament crues i l’audiència i potser els mateixos directors, no estaven preparats per veure-les exposades.

Però no tot eren pintures i ninots en miniatura. No hem d’oblidar la fantàstica recreació de la ciutat de New York, construïda colossalment en els estudis de la R.K.O. És tal el realisme i la fidelitat del decorat que potser això convindria més explicar-ho quan parlem del context històric cinematogràfic i l'època de la gran depressió a la gran ciutat a principis dels anys 30.

Espero que continueu per aquí.

Salut i bon cinema!