King Kong. Part 5. Obra mestra.

King Kong

Transparent lector,

durant les anteriors entrades ja hem explicat alguns dels mèrits d’aquest film. No obstant això, no deixarem de reafirmar-nos en l’evolució que aquesta pel•lícula suposa per a la història del cinema.

Així que us convido a que m’acompanyeu i descobriu amb mi el per què un senzill film d’aventures assoleix aquesta categoria d’obra mestra.

Com ja sabeu, les transparències són un invent molt antic. Consistien en filmar un decorat qualsevol i després rodar l’acció a sobre. És a dir, es rodava tot el decorat o maqueta durant un dia, i al dia següent (o en qualsevol altre moment) es rodaven els actors interpretant davant alguna cosa que no podien veure. Després se superposaven les imatges i assistíem a la màgia del cinema.

Però aquest film va molt més enllà. La superposició d’imatges, sobretot quan tenim davant el goril•la, es fa amb una tècnica que dóna molta més credibilitat a tot allò que estem veient. De fet, aprofita el ja imaginat per a “abusar” d’una altra tecnologia anomenada retroprojecció.

El ninot de Kong, d’un 45 centímetres es filma davant una maqueta feta a la seva mida. Els actors, per altra banda fan la seva part, però ja poden veure a què o a qui s’enfronten, perquè les imatges anteriorment filmades són reproduïdes en una gran pantalla de cel•lulosa.

De seguida ho entendreu si veieu aquest exemple:

King Kong

A la part dreta de la imatge veiem a Fay Wray lligada a aquesta mena de columnes que representen el sacrifici humà. Us ben asseguro que a aquesta escena només hi ha això: l’actriu i el petit decorat que la condemna a ser empassada.

Davant d’ella, l’enorme goril•la i els arbres que trenca, estan projectats en una pantalla blanca immensa de cel•lulosa. La reproducció a aquesta pantalla (el que ja s’havia rodat amb maquetes) i la projecció a temps real de l’actuació de l’actriu ens dóna la sensació d’un conjunt que els espectadors de l’època no es podien ni imaginar.

I si hi ha transparències i retroprojeccions (terme nou per a nosaltres i que avui hem après), també hi ha sobreimpressions, com en aquesta escena, on el ninot es filma movent-lo manualment a través d’una placa de vidre (on davant s’havien col•locat verdaderes plantes) i després, en un procés de laboratori, se sobreimpressionen els actors.

King Kong

Però no tot són efectes especials en aquesta pel•lícula. Que jo recordi és la primera vegada que veiem una escena de metacinema, és a dir, cinema dins el cinema.

King Kong

Veiem un actor que fa de director, rodant ell mateix i donant instruccions a la seva actriu que alhora està interpretada per una actriu. Si us hi fixeu el personatge que interpreta Fay Wray no porta sostenidors .No serà aquesta l’única vegada, i és que els directors estaven en tot i volien fer-la el més seductora possible no només a ulls del goril•la, sinó també als ulls dels espectadors.

Altra innovació del film és la seva extraordinària banda sonora composada pel gran Max Steiner. Fins ara les pel•lícules buscaven amollar creacions ja existents per tal de confegir una música adequada a la pel•lícula, o només escoltaven música al crèdits inicials i finals del film (com varem veure a Frankenstein (James Whale, 1931)).

Aquesta vegada el compositor crea una música original que només servirà per a la pel•lícula en qüestió que prèviament ha estudiat minuciosament. Assistim al naixement de les bandes sonores originals.

Per si això fos poc també recuperem l’essència de Metropolis (Fritz Lang, 1926) on el decorat que representa la ciutat de New York assoleix una magnitud mai coneguda fins al moment. De la mà de Carroll Clark es construeix detalladament una maqueta de centenars de metres quadrats, on el ninot articulat farà de les seves.

Tan enorme i espectacular, tan creïble i fidel, que encara avui en dia hom dubta si realment era un decorat o la pròpia ciutat filmada en exteriors.

Aquesta creació romangué als estudis de la R.K.O. durant sis anys, aprofitades per diverses pel•lícules i cremades l’any 1939 quan David O. Selznick decidí que volia fer creïble l’incendi de la ciutat d’Atlanta per a una pel•lícula que pot ser coneixeu: Gone with the Wind (Victor Fleming, 1939).

Els detalls del goril•la, on abunden totes les pàgines web i els llibres; la seva mecànica i treball per fer-lo creïble, és una cosa que obvio ara mateix. Ja ho consultareu, si us interessa, en qualsevol lloc de la xarxa.

No puc defensar aquesta part davant les tecnologies d’avui en dia, i hi trobareu milers d’imperfeccions en el nostre protagonista començant per les proporcions... Veureu que de vegades agafa la noia i a la seva mà mesura el mateix que un vagó de tren. De vegades tenim la sensació que el monstre fa set metres i després dobla la seva estatura. En d'altres escenes veiem com el pel que el recobreix es torna boig i no entenem què passa (estava recobert de pell de conill i cada cop que les mans artesanes d'un tècnic el movien un mil·límetre deixaven les seves petjades sobre el ninot).

Crec que hem de ser prou condescendents. Moltes pel•lícules posteriors ni s’haguessin pensat sense aquesta obra mestra, i com a obra mestra que és, a moltes va influenciar, inspirar i convertir per a que ara gaudim del seu llegat.

Feliç any nou a tots els que em seguiu. Desitjo el millor per a vosaltres en el proper 2013 que ja està apunt de néixer. Fins la propera, que serà una comèdia que espero descobrir-vos. I la propera trigarà estona. Perquè per raons personals estaré un bon temps sense Internet i sense mitjans. Espero que no deixeu de seguir el bloc si durant el mes de gener no trobeu activitat. Us ho compensaré al proper febrer!

Salut i bon cinema!