quan veiem la pel·lícula, amb els corresponents cartells (subtítols) originals, el primer que ens vindrà al cap és per què tots els noms i els llocs estan canviats. La resposta és senzilla, els productors no varen aconseguir els drets de la novel·la de Bram Stoker, i varen haver d’imaginar.
Imaginar? Estem davant d’un cas de plagi flagrant. No crec que Murnau fos tan ingenu com per a pensar que canviant els noms dels persontages (el comte Dracula (sense accent a l’original) és el comte Orlock, Harker és Hutter, Mina és Ellen...), o les ciutats (Londres és Bremen... I així successivament)... És increïble que pensés que podria evitar enganyar el gran públic, o, el que és més important, que podria enganyar la vídua de Bram Stoker.... Però suposo que ell no era tan ingenu i l’imagino havent de rodar fos com fos el seu projecte... Potser això, el va fer improvisar de la forma més barroera.
Òbviament va ser demandat, i, òbviament, la vídua de Bram Stoker va guanyar. Sortosament ja s’havien exportat algunes còpies cap els Estats Units, perquè totes les que restaven a Alemanya varen ser destruïdes.
Òbviament va ser demandat, i, òbviament, la vídua de Bram Stoker va guanyar. Sortosament ja s’havien exportat algunes còpies cap els Estats Units, perquè totes les que restaven a Alemanya varen ser destruïdes.
Normalment en aquesta part 3 (la part 3 sempre serà la pel·lícula), aquest serà el nostre discurs. Obviarem parlar dels aspectes tècnics i diferents aportacions de la pel·lícula. Això ho farem quan us intenti convèncer del per què la pel·lícula presentada és una obra mestra.
Aquí toquen anècdotes o curiositats, com, per exemple, que les rates de la plaga eren reals i Murnau va posar un anunci al diari per comprar-les, exigint mida i pes... Tot i així, ja que comencem a aprendre com veure el cinema, intentarem fer algunes pinzellades tècniques.
Seria agosarat dir que el muntatge va començar amb Griffith, però no ho seria tant dir que ell el va començar a fer protagonista imprescindible per arrodonir un film. Murnau, conscient que el cinema, les emocions del cinema, el missatge del cinema, (sobre tot en aquell moment que no era sonor), s’explicava mitjançant la perfecta harmonia de les imatges, va saber muntar la pel·lícula per explicar-nos allò que no se sent, allò que la nostra oïda no pot captar. Allò que expliquen (i aquesta és la fi del bon cinema) per sí soles les imatges. No trobareu, als títols de crèdit, muntador (editor en anglès) a moltes de les pel·lícules d’aquesta època. El propi director s’encarregava. I més tard, quan l’edició va ser una professió pròpia (independent de la direcció) dins del cinema, molts muntadors varen convertir-se en grans directors.
Tot seguit veurem un exemple de com la inventiva d’un director (ja expressada en d’altres pel·lícules anteriors per un grapat de bons mestres) ens fa endinsar-nos en el món que ens vol explicar.
Ens aturem un segon a l’escena on Hutter (Hurker per als lectors de la novel·la o seguidors de posteriors pel·lícules) es fa un trau tallant el pa, i el comte Orlock (Dracula) veu la seva sang i s’altera.
No només comprendrem allò que és un bon muntatge. També sabrem apreciar com els diferents plans mai estan fets a l’atzar al cinema.
A aquesta seqüència comencem amb el que s’anomena un pla mitjà. Distingim el rostre del protagonista mentre veiem que fa. La imatge ens diu: Hutter sopa mentre talla el pa.
A continuació passem a un primer pla (un primer pla, tècnicament, és aquell que mostra un figura humana començat pel pit, però només la cara del protagonista també es pot encabir). És un primer pla d’Orlock. Ens diu que ha aixecat la vista dels documents per fixar-se en el jove.
Tot seguit, primer pla del jove. Està preocupat, inquiet. Es diria que espantat per aquesta mirada del comte.
Primer pla d’un rellotge. El moviment de la calavera i la reacció de Hutter ens fa saber que han sonat les campanades. Més d’una campanada, quan veiem el moviment.
Primer pla de Hutter mirant el rellotge. S’ha espantat.
Pla en detall, o gran primer pla (la imatge se centra detalladament en una part del cos o el paisatge, que d’altra manera ens passaria desapercebuda). L’espant del noi, afegit a l’ensurt al sentir el rellotge, ha fet que es talli. Recordeu que, des del principi de l’escena, el jove ja no ha mirat més com tallava el pa, atordit per tots els elements als que s’enfronta.
Pla mitjà combinat amb pla de conjunt (el conjunt ocupa gran part de l’enfocament, però els individus es reconeixen perfectament). Orlock ha ensumat la sang i vol "ajudar-lo".
Sé que a tots us pot semblar obvi... Però, com ho faríeu per rodar aquests esdeveniments sense so, i fer saber l’espectador tot allò que hem explicat? Faríeu el següent: utilitzaríeu amb mestria el muntatge perquè tindríeu les imatges de cada element al cap. Les rodaríeu separadament. Mourieu la càmera constantment i adequadament per atrapar tots els punts de vista. I després, barrejaríeu tot per a que quedés així de creïble. Ara no és tan obvi, oi? Doncs alegreu-vos si no hi penseu quan veieu la pel·lícula. Si no percebeu cap dels elements tècnics vol dir que està ben rodada, perquè ho veureu normal, real... Us ho creureu!
Per fer-vos ballar més el cap us dic que en quinze segons s’han alternat diversos plans... Plans mitjans, primers plans, en detall, de conjunt... Cada pla ens ha donat la informació que necessitàvem per a seguir l’escena. I cada pla ha emfatitzat en la càrrega emocional que hauríem d’haver rebut.
Quinze segons... I quant de treball! Penseu-hi.
Per ara res més. A la propera el context històric i social. Intentaré ser breu, però al mateix temps no em vull deixar cap detall.
Salut i bon cinema!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada