dimecres, 4 de desembre de 2013

La grande illusion. Part 2. El repartiment i la part artística.

 


Europeu lector,

el repartiment d’aquesta pel·lícula ens permet conèixer una figura prou important dins la història del cinema francès: Jean Gabin, un actor d’aspecte rude allunyat dels estereotips de galà, que segurament arribà al zenit de la seva carrera amb el film que avui ens toca analitzar.

Pocs anys abans, l’actor francès va començar a tenir un gran reconeixement al seu país, però la interpretació que ens ofereix a La grande illusion (Jean Renoir, 1937) va consolidar-lo definitivament i li va obrir les portes de Hollywood.

divendres, 15 de novembre de 2013

La grande illusion. Part 1. El director i la part tècnica.






Influent lector,

tornem a la vella Europa, concretament a França, on han nascut talents inqüestionables de la història del cinema.

De tots aquests mestres avui li toca el torn a Jean Renoir, innovador des dels seus començaments i influenciador fins a termes insospitats.

dimarts, 15 d’octubre de 2013

Camille. Part 5. Obra mestra.


Enamorat lector,

poques coses queden per afegir per convèncer-vos que aquest és un film que no podeu deixar escapar.

A la magistral direcció, l’enorme interpretació de la protagonista principal i el perfecte guió, s’uneixen una sèrie d’intangibles que poden passar desapercebuts per al neòfit.

divendres, 16 d’agost de 2013

Camille. Part 4. El context històric i social cinematogràfic.


Convuls lector,

si ens poséssim en el cap de l’espectador mitjà d’aquella època, segurament pensarien que la gran depressió començava a dissipar-se i que una llum es començava a veure al final del túnel.

Les comèdies i els melodrames ajudaven a absentar-se durant 90 minuts de la vida quotidiana. D’altres gèneres però, (que tindrem oportunitat d’analitzar), reflectien tot el que estava passant al món. I què passava al món?

dijous, 15 d’agost de 2013

Camille. Part 3. La pel·lícula.


Dramàtic lector,

des que començarem aquest viatge ja hem pogut analitzar uns quants gèneres cinematogràfics. Ara toca el drama romàntic, que per damunt de tots els altres gèneres, té una complicació que difícilment se supera: caure en el parany de la cursileria.

dimecres, 24 de juliol de 2013

Camille. Part 2. El repartiment i la part artística.

Al meu nebot Víctor. Lo puto campió!


Diví lector,

com ja havíem avançat en l’anterior entrada us presentaré la divina Greta Garbo i tots els seus mèrits com a actriu.

A principis dels anys 20 la nostra protagonista comença a participar de manera gairebé anecdòtica en films suecs de poc interès. No serà fins l’any 1924 quan la seva vida canviarà i el mite es comença a forjar.

dimecres, 10 de juliol de 2013

Camille. Part 1. El director i la part tècnica.

Al meu nebot Víctor. Lo puto campió!


Romàntic lector,

molt de temps he pensat per escollir la pel•lícula més representativa de l’any 1936, i he aprés que és impossible escollir una sense aplicar una terrible subjectivitat.

Aquest bloc però, no vol pas classificar i llistar un rànquing que seria tan injust com innecessari. El nostre camí va per altra banda i malgrat jo hagués escollit Modern Times (Charles Chaplin, 1936) com a paradigma de l‘art cinematogràfic d’aquest any 1936, no m’he pogut estar de presentar-vos una obra emblemàtica que encara avui en dia té una frescor envejable.

dissabte, 18 de maig de 2013

A Night at the Opera. Part 5. Obra mestra.


Embotit lector,

com ja havíem avançat, Sam Wood és capaç d’amanir els despropòsits verbals dels Marx (principalment de Groucho) amb un munt d’acrobàcies i gags visuals. No era pas un fet comú en les anteriors pel•lícules dels nostres protagonistes. Si més no, no era un recurs tan evident com ho és en aquest film.

Aquest abús, per dir-ho d’alguna manera, de l’acrobàcia genera escenes del tot rítmiques on els germans han d’actuar físicament; però si el gag visual es combina amb la loquacitat de Groucho, podem arribar a crear una de les escenes més famoses de la història del cinema.

dilluns, 29 d’abril de 2013

A Night at the Opera. Part 4. El context històric i social cinematogràfic.


Agosarat lector,

ja hem avançat que l’any 1935 els germans Marx van fitxar per la Metro Goldwyn Mayer, deixant de banda els estudis de la Paramount.

Ja hem parlat de la importància que van tenir trobant als nous estudis a la figura d’Irving Thalberg. Segurament va ser una peça cabdal per a que les seves futures pel•lícules tinguessin un toc més cinematogràfic.

dilluns, 22 d’abril de 2013

A Night at the Opera. Part 3. La pel•lícula.


Operístic lector,

malgrat un bon grapat d’entesos asseverin que la millor pel•lícula que mai van fer els germans Marx va ser Duck Soup (Leo McCarey, 1933) jo no en tinc cap mena de dubte en que aquesta que avui analitzem és la millor.

Per primera vegada un guió preparat per a ells té una història d’un sentit indivisible. No es limiten al gag i l’acudit amb un argument que se subjecta amb pinces.

dimecres, 17 d’abril de 2013

A Night at the Opera. Part 2. El repartiment i la part artística.


Subversiu lector,

m’arrisco a pensar que tots vosaltres coneixeu els germans Marx. Sobretot a Groucho, Chico i Harpo.

Això em dóna que pensar. Sabeu que van protagonitzar una mica més d’una dotzena de pel•lícules? Com algú pot haver passat a la història del cinema amb tan poc bagatge? La resposta és evident: eren únics, inimitables, originals, frescos, genials a l’altra banda de la indústria cinematogràfica... Eren els germans Marx.

diumenge, 31 de març de 2013

A Night at the Opera. Part 1. El director i la part tècnica.


Mediador lector,

segurament quan algú parla de les pel•lícules dels Marx pensen que ells ho feien absolutament tot. No solem recordar directors o guionistes i sempre ens expressem en termes com “vaig a veure una pel•lícula dels germans Marx”, com si ells foren els encarregats absoluts de muntar tot l’entrellat.

La seva subversió, prou palpable, ens pot condicionar a l’hora d’entendre com es fa una pel•lícula, però m’heu de creure: no hi ha film possible sense bona direcció, bon guió i bons tècnics que arropin els protagonistes.

diumenge, 17 de març de 2013

It happened one night. Part 5. Obra mestra.


Trepidant lector,

a cadascuna de les entrades precedents hem anat descobrint algunes pinzellades que determinen el per què aquest film és una obra mestra.

Si es combina un magnífic director, un magnífic guió i uns magnífics actors, difícilment el producte resultant no serà excel•lent. I efectivament, Capra sap aprofitar el material per arrodonir-lo amb tots els mitjans tècnics i artístics necessaris.

dissabte, 2 de març de 2013

It Happened One Night. Part 4. Context històric cinematogràfic.


Esbojarrat lector,

encetàvem l’anterior entrada preguntant-nos si aquest film era més del mateix en quant al gènere de comèdia, o els posteriors films abundaven en la fórmula de It Happened One Night (Frank Capra, 1934).

La resposta és ben senzilla: les pel•lícules posteriors intentaran imitar el plantejament, el ritme i la situació que imposa aquesta joia.

dissabte, 23 de febrer de 2013

It Happened One Night. Part 3. La pel•lícula.


Autoestopista lector,

si reflexionem sobre el fil argumental d’aquesta pel•lícula de seguida ens adonarem que no té res d’original: el típic noi trapella, la típica noia rica i l’antipatia o indiferència entre els dos que acaba en un amor apassionat.

La qüestió és: aquest film es basa en la mateixa fórmula de sempre, o els films posteriors es basen en It happened one night (Frank Capra, 1934)?

diumenge, 17 de febrer de 2013

It Happened One Night. Part 2. El repartiment i la part artística.


Galant lector,

coneixerem altre cop dues grandíssimes estrelles: Clark Gable i Claudette Colbert.

Clark Gable tenia un ampli bagatge cinematogràfic però de poca importància. Els papers secundaris no eren allò que Gable buscava, i tampoc li oferien res més enllà, així que alternava entre el cinema i el teatre de Broadway on semblava sentir-se més a gust.

dilluns, 11 de febrer de 2013

It Happened One Night. Part 1. El director i la part tècnica.

Optimista lector,

Després d’aquesta inactivitat inusual torno a tenir tots els mitjans per a arribar a vosaltres. Esperem que no es torni a sacsejar el meu entorn i no us pugui abandonar mai més. Reprenem el fil doncs?

Us presento a Frank Capra, tot i que, potser sense saber-ho, ja el coneixeu sobradament per haver vist infinitat de vegades algun títol seu. Us sona It's a Wonderful Life (Frank Capra, 1946)? Segurament, si teniu televisió, recordareu que uns Nadals sense aquesta pel•lícula no són el mateix.