dimarts, 24 de juliol del 2012

Der Blaue Engel. Part 2. El repartiment i la part artística.


Diví lector,

abans de fer quatre pinzellades sobre la diva, us vaig a presentar a qui, en teoria, era la gran estrella de la pel•lícula.

Potser mai heu sentit parlar d’Emil Jannings. Us ben asseguro que el fet que el seu nom figurés com a actor principal als títols de crèdit era una garantia per a que la pel•lícula tingués una inusitada expectació a l’altra banda de l’Atlàntic.

Jannings és el primer actor que guanya un Òscar l’any 1928. Òbviament era la primera cerimònia, i òbviament, havia rodat a Hollywood precisament a les ordres del director protagonista de l’anterior entrada (The Last Command, Josef von Sternberg, 1928).

No som aquí partidaris de jutjar res a través de la quantitat d’Òscars que un personatge o film ha rebut. Al meu parer, al llarg de la història d'aquesta grandiosa cerimònia, hi ha hagut tantes equivocacions com encerts; però hem de reconèixer que obtenir un d’aquests premis cinematogràfics dóna un prestigi i una fama que cap altre pot assolir.

Aquesta és la causa de que un actor com Jannings fos conegut arreu del món, o al menys a Estats Units, que ja començava a ser el paradís cinematogràfic per excel•lència.

Jannings va tenir una gran carrera al cinema mut amb títols i actuacions notabilíssimes. El sonor no li va restar ni una mica del talent que ja havia demostrat en temps pretèrits, però a partir d’aquest film va fer poc més de deu pel•lícules. Totes elles alemanyes, o sigui, no importables o rodades només en una llengua (a aquesta època els alemanys que volien estrenar a Hollywood rodaven la mateixa pel•lícula dos cops: una en alemany i una en anglès). I totes elles desconegudes absolutament per a mi.

Deixeu-me fer una reflexió, segurament molt allunyada de la realitat: per a mi Jannings no va poder resistir com se’l “va menjar” la Dietrich i s’enfonsà més i més fins desaparèixer, sabent-se inferior a l’imant seductor d’una diva que es va fer immortal.

És només una reflexió inventada, però romàntica i probable.

I la diva... Què us puc dir de la diva? Tots coneixeu Marlene Dietrich i no vull fer una entrada interminable. Només agafant una cita dels llibres i documentals que s’han fet sobre ella, podríem escriure la novel•la més llarga de la història de la literatura.

És per això que només parlarem d’estrelles tan grans com aquesta des del punt de vista del film que analitzem.

Aquest no és pas el primer llargmetratge de la Marlene. Quan, a l’entrada anterior us vaig dir que Sternberg podia haver estat el seu descobridor, no volia pas dir que ella no tingués una petita trajectòria. Intranscendent. Gaire bé anònima. Gaire bé supèrflua... Però ella ja sabia actuar, ja havia aprés a moures als escenaris, ja sabia mirar la càmera...

Sense ser el seu debut, Marlene Dietrich va debutar al cinema com a femme fatale, i això la va perpetuar per sempre més en els nostres desitjos.

El seu to de veu greu ens feia pensar en una independència i seguretat que molts anhelem. Va demostrar que sabia cantar, i sobretot (fixeu-vos en la fotografia que introdueix aquestes entrades), va seduir tothom amb el seu posat fred, fred i alhora seductor, però distant, intocable, inassolible.

Havia nascut una nova estrella! Més vegades sorgirà en el nostre viatge. N’estic segur. I més vegades aportarem alguna cosa que tingui a veure amb el film analitzat.

La resta del repartiment no és menyspreable: Rosa Valetti (la dona del màgic) i Hans Albers (l’home forçut) contribueixen enormement a fer creïble el film. Comencen a sorgir secundaris que sublimen una pel•lícula. No encara seran absolutament reconeguts, però comencen un camí que ens farà saber apreciar el talent d’aquells que envolten les estrelles.

En aquest sentit hem de fer un esment a Kurt Gerron (el màgic). Aquest actor és el típic paio corpulent que veiem a les pel•lícules dels anys vint fent de dolentot. És l’enemic a derrotar (ben bé podria haver actuat en una pel•lícula de Chaplin, movent-se aparatosament mentre el vagabund esquivava els cops).

Però Gerron tenia un gran talent i de seguida va assolir papers més sofisticats als que dotava d’un surrealisme intrínsec degut al seu aspecte barroer. Es va fer prou famós al seu país natal, però va cometre un pecat descomunal: era jueu.

L'imagino en una fugida angoixant establint-se en països europeus més tolerants, i tornant a fugir a cadascuna de les conquestes nazis. Finalment el van atrapar.

Ens conta el llibre 100 clásicos del cine de TASCHEN (Varis autors. Jürgen Müller. Volum 1: 1915 - 1959. Any 2011) que Gerron va ser obligat a participar en un documental sobre com de bonic era el camp de concentració de Theresienstadt i al finalitzar el rodatge fou assassinat, junt amb la seva esposa i els membres del rodatge. Cabrons!

A la propera analitzarem la pel·lícula.

Salut i bon cinema!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada