Xerraire lector,
m’heu de creure si us dic que aquesta alternança entre Estats Units i Alemanya és mer fruit de la casualitat més absoluta.
Volia començar l’any 1930 (un any ben rodonet) per, a partir d’ara, començar a seguir una cronologia estricta; i he valorat tres pel•lícules, tres obres d’allò més notables, per començar aquesta nova etapa: Sus les toits de Paris (René Clair, 1930), L’âge d’or (Luís Buñuel, 1930) i el film que protagonitza aquesta entrada.
Les tres són absolutament recomanables, semblants en la crítica social, la provocació i els avenços ideològics. Però per raons que us aniré descobrint al llarg de les properes entrades, he decidit quedar-me amb Der Blaue Angel (Josef von Sternberg, 1930).
Sí, Josef von Sternberg és l’artífex d’aquesta obra. No únicament pel seu talent a l’hora de filmar, sinó per ser valent, o sagaç, i incorporar gent desconeguda que després conqueriria el firmament de l’Olimp. Per posar un exemple, podem parlar d’un mite que restarà immortal per sempre més: Marlene Dietrich.
No sabem del cert si von Sternberg va ser l’absolut i meritori descobridor d’aquesta estrella, però és del tot cert que de seguida va saber veure el seu talent innat, la seva sensualitat inigualable i el seu carisma excels.
Fos com fos, director i actriu iniciaren una relació cinematogràfica que, per una banda, fortificà el prestigi de von Sternberg i d’altra, situaren al cim dels escollits a Marlene Dietrich.
La carrera del director no és abundosa, però sí memorable. Deixant de banda el seu “aprenentatge” a la seva Alemanya natal, sabrà ubicar-se perfectament a un Hollywood àvid de talents, i sabrà oferir un bon grapat de treballs inesborrables a la història del cinema.
Per començar, va ser suficientment llest com per a no deixar escapar la diva que havia descobert. Von Sternberg i Dietrich, ja immigrats als Estats Units, inicien junts una trajectòria immaculada durant els primers anys de la dècada dels trenta.
Títols com Morocco (Josef von Sternberg, 1930), Dishonored (Josef von Sternberg, 1931), Shanghai Express (Josef von Sternberg, 1932), Blonde Venus (Josef von Sternberg, 1932), o The Scarlet Empress (Josef von Sternberg, 1934), ens confirma una estreta relació entre director i actriu.
Mentre ella, com hem dit, va arribar al cim més exclusiu de l’estrellat; ell es va anar apagant fins que la seva genialitat no va superar els principis dels quaranta.
A la part tècnica tornem a trobar a Otto Hunte com a director artístic i creador dels escenaris que ens acompanyen al llarg del film. El recordeu? Quan parlàrem de l’obra mestra Metropolis (Fritz Lang, 1926) varem lloar justament el gran treball d’aquest artista.
També, com a Metropolis (Fritz Lang, 1926), el director de fotografia era Günther Rittau. L’esmentem ara, ja que no sempre es repetiran els tècnics en les nostres pel•lícules escollides, però realment, a “excepció” d’aquestes dues pel•lícules, no hi ha res més que es pugui destacar en la seva carrera.
Deixant de banda aquests col•laboradors ens centrem un breu moment en la música del film. Segurament pensareu que això s’hauria d’encabir en la propera entrada (el repartiment i la part artística), però prou feina tindrem a partir d’ara en parlar de actors i actrius immortals, com per a afegir més noms i explicacions a la següent entrada.
A més, la música es gestiona tècnicament. Imatge i partitura s’amollen per emfatitzar un moment. El compositor ha de saber perfectament què vol el director, quin és l’argument i com organitzar les diferents peces imaginant les diferents situacions. El director i els seus tècnics s’encarregaran més tard d’encabir-les, i aquesta simbiosi pot fer encara més memorable una pel•lícula.
En aquest cas (pot ser von Sternberg tenia bon olfacte) assistim a la primera creació de l’inigualable compositor Franz Waxman. No direm res d’ell, (probablement sortirà insistentment en el nostre viatge). Només accediu a l’enllaç del seu nom i podreu reconèixer innumerables pel•lícules que us han fet somiar. Més de cent cinquanta títols... Franz Waxman! Tot un gran d’aquest art.
I ja està. S’han acabat les vacances de bloc. La propera entrada coneixerem el repartiment. Ja coneixeu la Marlene Dietrich, però comencen a sorgir noms en els que ens aturarem una micona.
Salut i bon cinema!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada