Agosarat lector,
ja hem avançat que l’any 1935 els germans Marx van fitxar per la Metro Goldwyn Mayer, deixant de banda els estudis de la Paramount.
Ja hem parlat de la importància que van tenir trobant als nous estudis a la figura d’Irving Thalberg. Segurament va ser una peça cabdal per a que les seves futures pel•lícules tinguessin un toc més cinematogràfic.
Malauradament va morir prematurament als trenta set anys i només va poder produir una pel•lícula més per a ells: A Day at the Races (Sam Wood, 1937). N’estic segur que els germans Marx haguessin col•laborat amb ell eternament.
De fet Groucho, al seu llibre Groucho y yo (Groucho Marx o si ho preferiu Julius Henry Marx, FABULA TUSQUETS EDITORES, Barcelona 2001. Traducció de Xavier Ortega), comença el capítol 19 lloant la figura del Thalberg.
Groucho admet que és l’únic geni que va arribar a conèixer en tota la seva vida, i per si algú té dubtes ens cita part de la seva filmografia amb títols d’allò més lloables (podreu trobar tots si feu clic damunt el nom del productor).
El productor els hi va dir als germans Marx que ara farien pel•lícules de veritat. Òbviament aquests es van ofendre i Thalberg apostà a que amb el seu primer treball amb ell doblarien la recaptació de la seva millor pel•lícula. Groucho ens diu que sortosament no va apostar perquè així va ser.
En altre ordre de coses hem de recordar on estem exactament respecte la societat nord-americana. Aquest any 1935 finalitza la primera etapa del New Deal (ja referenciat en d’anteriors entrades) i començarà la segona. Hi ha avenços respecte la crisi econòmica i social, però també davallades importants.
Els sindicats apareixen amb força. Es crea la jubilació per a majors de 65 anys i una assegurança per a tots aquells que estiguin a l’atur. Apareix el que avui en dia coneixem com a Seguretat Social i comencen a proliferar les ajudes per a minusvàlids i discapacitats.
Tot plegat sona prou bé... Però l’atur continuava a una escala brutal. La crisi continuava. La gran depressió continuava.
La política intervencionista de Roosevelt tapava uns forats i construia el doble. Res va ser eficaç fins que la Segona Guerra Mundial enfortí la nació en tots els sentits.
I mentre, què necessitava el públic afamat d’evasió? El públic necessitava riure. I els germans Marx, aliens (o pot ser no) a la destrucció de la classe baixa i mitja, els hi donaven l’única cosa amb la que podien contribuir: rialles.
Realment la indústria cinematogràfica va saber aprofitar-se de tot plegat. En temps de crisi sempre hi ha una part que s’empobreix més i més i una altra que s’enriqueix fins a l’obscenitat.
Hollywood havia deixat de ser una màquina de fabricar somnis per a convertir-se en una màquina de fabricar diners. Thalberg ho sabia... Els Marx pot ser no.
No sé exactament quin impuls els movia. Potser tot plegat era qüestió de calers... Jo no ho crec. Eren agosarats, autèntics, únics i segurament ara mateix s’estarien pixant de riure de totes les bajanades que us estic explicant.
Arriba el bon temps companys. Siguem una mica agosarats! Plantem cara a la primavera que ja madura! Siguem agosarats com sempre ho varen ser els Marx, i fem alguna bogeria al voltant d’alguna genialitat!
Salut i bon cinema!
Els sindicats apareixen amb força. Es crea la jubilació per a majors de 65 anys i una assegurança per a tots aquells que estiguin a l’atur. Apareix el que avui en dia coneixem com a Seguretat Social i comencen a proliferar les ajudes per a minusvàlids i discapacitats.
Tot plegat sona prou bé... Però l’atur continuava a una escala brutal. La crisi continuava. La gran depressió continuava.
La política intervencionista de Roosevelt tapava uns forats i construia el doble. Res va ser eficaç fins que la Segona Guerra Mundial enfortí la nació en tots els sentits.
I mentre, què necessitava el públic afamat d’evasió? El públic necessitava riure. I els germans Marx, aliens (o pot ser no) a la destrucció de la classe baixa i mitja, els hi donaven l’única cosa amb la que podien contribuir: rialles.
Realment la indústria cinematogràfica va saber aprofitar-se de tot plegat. En temps de crisi sempre hi ha una part que s’empobreix més i més i una altra que s’enriqueix fins a l’obscenitat.
Hollywood havia deixat de ser una màquina de fabricar somnis per a convertir-se en una màquina de fabricar diners. Thalberg ho sabia... Els Marx pot ser no.
No sé exactament quin impuls els movia. Potser tot plegat era qüestió de calers... Jo no ho crec. Eren agosarats, autèntics, únics i segurament ara mateix s’estarien pixant de riure de totes les bajanades que us estic explicant.
Arriba el bon temps companys. Siguem una mica agosarats! Plantem cara a la primavera que ja madura! Siguem agosarats com sempre ho varen ser els Marx, i fem alguna bogeria al voltant d’alguna genialitat!
Salut i bon cinema!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada