Trepidant lector,
a cadascuna de les entrades precedents hem anat descobrint algunes pinzellades que determinen el per què aquest film és una obra mestra.
Si es combina un magnífic director, un magnífic guió i uns magnífics actors, difícilment el producte resultant no serà excel•lent. I efectivament, Capra sap aprofitar el material per arrodonir-lo amb tots els mitjans tècnics i artístics necessaris.
A això hem d’afegir la importància que té el film per crear un nou gènere dins de la comèdia: la screwball comedy, de la que ja hem parlat en l’anterior entrada.
Durant una dècada aquesta pel•lícula serà copiada i reformulada pels més grans deixant joies irrepetibles de la història del cinema.
Però no solament influencià en el propi món del cinema, sinó també en la pròpia societat nord-americana. Si us plau mireu aquesta innocent escena:
Aparentment no hi ha res que pogués influir en les costums de la societat estatunidenca. El personatge de Clark Gable, com a bon setciències que és, fins i tot té una teoria de com un home s’ha de desvestir, cosa que explica al personatge de Claudette Colbert mentre ho va fent. Però vet aquí que en treure’s la camisa no porta samarreta interior. Tothom en aquella època portava samarreta interior fins que el poble va veure que un dels seus ídols no la portava. A partir d’aquell moment el descens en les vendes de samarretes de cotó va ser espectacular.
Aquesta dada realment pot ser anecdòtica. El crear un nou gènere us ben asseguro que està a l’abast de molt pocs genis.
I per crear-lo no hi ha un desmesurada tècnica que podria haver fet el film massa pretensiós. La tècnica s’adequa a la senzillesa de la història i els recursos són convencionals, però no per això menys lloables.
Per exemple, la música de Howard Jackson acarona les escenes de forma alegre i desenfadada. Ens fa optimistes i en l’època de la gran depressió què millor que escoltar sense saber-ho una música de fons que dóna esperança.
La fotografia del mestre Joseph Walker és del tot meritòria enaltint escenes de velocitat, líriques o romàntiques, o al contrari, de tensió; òbviament sense oblidar les escenes còmiques.
Del guió i la direcció no cal dir res més. Trepidant, trepidant, trepidant... I l’actuació dels protagonistes és d’òscar! I el van guanyar.
Us agrada la comèdia? Espero que sí perquè aviat analitzarem un altre subgènere: la comèdia de l’absurd.
Salut i bon cinema!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada