Operístic lector,
malgrat un bon grapat d’entesos asseverin que la millor pel•lícula que mai van fer els germans Marx va ser Duck Soup (Leo McCarey, 1933) jo no en tinc cap mena de dubte en que aquesta que avui analitzem és la millor.
Per primera vegada un guió preparat per a ells té una història d’un sentit indivisible. No es limiten al gag i l’acudit amb un argument que se subjecta amb pinces.
Certament la mestria de Leo McCarey va ser molt transcendent en la realització d’aquesta creguda millor pel•lícula dels Marx, però aquesta mestria es va veure superada per la genialitat d’Irving Thalberg que va posar i imposar a disposició dels Marx tot allò que necessitaven per arrodonir un film.
El primer que va preguntar Thalberg al germans Marx va ser quins guionistes preferien. Groucho no va dubtar i va escollir els millors segons la seva experiència: George S. Kaufman i Morrie Ryskind. El següent que va fer Thalberg va ser imposar un director que no es deixés endur per la bogeria dels protagonistes: Sam Wood. Això seria suficient per a no deixar res a l’atzar i controlar (si és que es podien controlar) les improvisacions dels germans.
El resultat és això que analitzem: un film digne de ser protagonista de les nostres entrades. La pel•lícula té un argument que dóna cabuda a tots els gags inventats pels guionistes. Ara ja no és com abans, on els gags, de tant en tant, donaven cabuda a un argument.
A més a més s’incorporaren gags visuals. L’escena dels llits a l’habitació i, sobretot, l’escena del camarot, no es basen només en la loquacitat de Groucho. L’element principal es basa en tot allò que veiem mentre transcorre l’escena.
Aquest és un vídeo que hauria d’anar en properes entrades, quan presentem la pel•lícula com a obra mestra, però no em resisteixo a que podem observar un cop més la genialitat d’aquesta escena.
El que faré serà no explicar res i deixar que el gaudiu. Després ja tindrem temps d’analitzar-lo.
Escena irrepetible del camarot .
Crec que si heu vist aquest vídeo i no enteneu l’anglès no haureu tingut cap mena de problema en entendre tot el que passa durant aquests set minuts i mig. Això s’anomena cinema. El cinema és imatge i per molt que les paraules de Groucho enalteixin l’escena fins a l’excel•lència podeu tenir prou amb haver mirat tot allò que ha passat.
La pel•lícula, com no podia ser d’altra manera, compta amb un parell de números musicals protagonitzats pels virtuosos Chico i Harpo. No hi ha cap film dels Marx on un no aparegui tocant el piano i l’altre l’arpa. Però aquesta vegada el mèrit se l’emporta Allan Jones i Kitty Carlisle amb la gran interpertació de la cançó Alone. Aquesta cançó va aconseguir, per primera vegada en una pel•lícula dels Marx, ser número 1 a les llistes d’èxits nord-americanes.
Una balada del tot romàntica que en aquella època era ideal per demostrar l’amor del cantant per la seva enamorada. El cas és... Calia? Calia introduir els números de Chico i Harpo? Calia imposar aquests números musicals en una comèdia que al meu parer no els necessitava?
En parlarem properament. Cuideu-vos, amants de l’òpera. Aviat continuarem.
Salut i bon cinema!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada