dimecres, 24 de juliol de 2013

Camille. Part 2. El repartiment i la part artística.

Al meu nebot Víctor. Lo puto campió!


Diví lector,

com ja havíem avançat en l’anterior entrada us presentaré la divina Greta Garbo i tots els seus mèrits com a actriu.

A principis dels anys 20 la nostra protagonista comença a participar de manera gairebé anecdòtica en films suecs de poc interès. No serà fins l’any 1924 quan la seva vida canviarà i el mite es comença a forjar.

De la mà del prestigiós director Mauritz Stiller qui la fa protagonista del film Gösta Berlings Saga (Mauritz Stiller, 1924) es fa un lloc dins el panorama artístic suec. Al ser reclamat el director per Hollywood, imposa que la seva musa també sigui inclosa en el film que li encarregaran dirigir (The Temptress (Mauritz Stiller, 1924)).

A partir d’aquí la Garbo es converteix amb la reina del cinema mut, i quan apareix el sonor, lluny d’enfonsar-se com els hi va passar a d’altres dives contemporànies com Mary Pickford o Gloria Swanson, reafirma el seu estrellat superant el desavantatge del seu fort accent escandinau.

És així com de la mà del director Clarence Brown (amb qui va col•laborar repetidament) comença una etapa gloriosa on la seva presència eclipsa tot allò que té al voltant. Anna Christie (Clarence Brown, 1930), Mata-Hari (George Fitzmaurice, 1931), Grand Hotel (Edmund Goulding, 1932), Queen Christina (Rouben Mamoulian, 1933) o Anna Karenina (Clarence Brown, 1935) són només alguns exemples de grans obres que la Garbo arrodoneix amb les seves grans actuacions.

Ara ja estava preparada per afrontar la que per a mi és una de les seves millors actuacions de tota la seva carrera: el personatge de la turmentada Marguerite Gautier de Camille (George Cukor, 1936).

Greta Garbo posa pel film Camille
Si al seu talent innat afegim aquesta bellesa entre distant i freda obtenim una actriu total.

No és banal que hagi volgut posar aquesta fotografia de la divina. Greta Garbo sempre va confiar en el talent del director de fotografia William H. DanielsParticipant en totes les seves pel·lícules sabia perfectament com jugar amb els clarobscurs, amb la llum i la penombra per mostrar davant la càmera l'actriu encara més bella i inasolible.

Malgrat ser el centre de tota la història i encisar-nos amb una interpretació perfecta no em de deixar de valorar els treballs dels seus companys de repartiment. Sovint hom creu que són meres comparses al voltant del protagonisme de la divina, però cap de les seves pel•lícules hagués tingut èxit si no hagués estat envoltada de grans actors.

Destacable és el paper del jove Robert Taylor, que sap no sobre actuar en una interpretació que demana prudència i mesura tot i oferir-nos un enamorat incondicional que es trobarà amb les frustracions d’una cortesana que ha d’escollir entre l’amor o els diners.

Lionel Barrymore, com sempre, és apostar sobre segur. Pot fer de bo o de dolent, de tirà o de benèvol. Sempre borda el seu paper i en aquesta pel•lícula no és una excepció quan interpreta al pare de Robert Taylor.

No hem d’oblidar la magnífica actuació de Henry Daniell, altre secundari de luxe, que es capfica en l’odiós pretendent adinerat de Marguerite i ens colpeix a cada aparició.

La Garbo no estava sola, no. I era precisament el que va buscar incessantment des que va acabar aquest film. Després només tres pel•lícules, entre elles la genial Ninotchka (Ernst Lubistch, 1939) on se la presentava dient que “ara la Garbo també riu”. La gran diva de gel abordava un paper còmic que precedia la seva retirada definitiva l’any 1941.

La gran estrella de Hollywood renunciava a tots els seus honors i es va recloure voluntàriament fins l’any de la seva mort.

Fins a la propera.

Salut i bon cinema

Cap comentari:

Publica un comentari