La grande illusion. Part 1. El director i la part tècnica.

La grande illusion

Influent lector,

tornem a la vella Europa, concretament a França, on han nascut talents inqüestionables de la història del cinema.

De tots aquests mestres avui li toca el torn a Jean Renoir, innovador des dels seus començaments i influenciador fins a termes insospitats.

Com és sabut (sinó ja us ho faig saber jo) el nostre protagonista era el segon fill del genial pintor impressionista Pierre-Auguste Renoir. És per això que ja des dels seus començaments al cinema, allà per l’any 1924, dota als seus films d’una inconfusible estètica impressionista mai experimentada fins al moment.

Recordeu que pintura i cinema es convertiren ben aviat en moviments paral·lels on normalment el cinema s’alimentava d’una corrent pictòrica ja consolidada. Per exemple ja hem vist en anteriors entrades el cas de l’expressionisme alemany.

 

Per fer-nos una idea de quina és l’estètica impressionista adaptada al cinema només cal veure aquest plànol del seu primer film (La fille de l’eau, Jean Renoir, 1925) i comparar-lo amb una de les teles del seu pare.

La fille de l'eau, Jean Renoir, 1937.

Femme dans un bateau, Pierre-Auguste Renoir. (1870.Oli sobre tela. Col·lecció Privada).

En aquesta primera etapa impressionista, tal és la influència pictòrica del pare, que Jean Renoir roda aquesta primera pel·lícula al bosc de Fontainebleau, on el pintor solia anar recurrentment per plasmar el paisatge en els seus quadres.

Després el director experimentarà en d’altres àmbits més avantguardistes, i ja en l’època del sonor flirtejarà amb el realisme i el compromís polític, com és el cas del film que ens ocupa.

Per si no fos poc, també iniciarà una etapa neorealista a mitjans dels anys trenta convertint-se en inspiració i influència per a un gènere tan summament important com el neorealisme italià. Probablement sense la influència de Renoir no haguessin pogut gaudir mai de la gran obra mestra del neorealisme italià: Ladri di biciclette (Vittorio De Sica, 1948).

D’entre la resta de l’equip tècnic cal destacar al notable Eugène Lourié. Un director artístic que aviat farà el salt a Hollywood per participar en un grapat de bones pel·lícules, essent nominat fins i tot a l’òscar de l’Acadèmia.

Alguna cosa semblant li va passar a l’enginyer de so Joseph de Bretagne  que, tot i que va fer el salt a Hollywood molt més tard que el seu compatriota, encara va ser a temps de participar en algunes obres cabdals en la història del cinema.

Fins la propera. Salut i bon cinema!