Mediador lector,
segurament quan algú parla de les pel•lícules dels Marx pensen que ells ho feien absolutament tot. No solem recordar directors o guionistes i sempre ens expressem en termes com “vaig a veure una pel•lícula dels germans Marx”, com si ells foren els encarregats absoluts de muntar tot l’entrellat.
La seva subversió, prou palpable, ens pot condicionar a l’hora d’entendre com es fa una pel•lícula, però m’heu de creure: no hi ha film possible sense bona direcció, bon guió i bons tècnics que arropin els protagonistes.
I aquí apareix Sam Wood, un director prou solvent com per a controlar la irreverència dels personatges sense tallar la seva creativitat.
Quan el director topa amb ells ja porta una llarga carrera, poc remarcable això sí. Però la seva experiència sabrà fer com enfrontar-se a aquestes “criatures”.
Després d’aquest film Sam Wood tolera una altra participació en una pel•lícula dels germans Marx i després es llençarà a fites suposadament més ambicioses.
No és pot pas dir que li anés malament. Signarà una sèrie de films que han perdurat en el temps i s’han fet un petit lloc a la història del cinema: Goodbye, Mr. Chips (Sam Wood, 1939), una participació a l’ombra però significativa en el film Gone with the Wind (Victor Fleming, 1939), la lloable The Pride of the Yankees (Sam Wood, 1942) i la polèmica adaptació de Ernest Hemingway For Whom the Bell Tolls (Sam Wood, 1943), són un bon exemple de que no estem davant d’un qualsevol.
De fet, fins que els Marx protagonitzaren la genial Duck Soup (Leo McCarey, 1933) havien alternat amb directors mediocres o poc reconeguts que no acabaven d’extreure totes les possibilitats que el seu món surrealista oferia.
Amb Sam Wood fregaran la perfecció en els seus deliris rocambolescos i repetiran amb la lloable A Day at the Races (Sam Wood, 1937).
Aquesta serà la segona i última col•laboració. La ideologia ultradretana de Wood no compaginava bé amb el pensament liberal de Groucho. Segurament es portaven a matar.
No seria així amb els dos guionistes George S. Kaufman i Morrie Ryskind, col•laboradors habituals en la majoria de pel•lícules dels germans Marx, tant de la seva primera època a la Paramount com d’aquesta que ara endegaven a la Metro Goldwyn Mayer.
Kaufman era un dramaturg reconegut. Guanyador dos cops del premi Pulitzer, va reconèixer que va aprendre prou amb els germans Marx. Si una línia del guió no fa que el públic rigui s’ha d’esborrar i inventar una frase més divertida. Aquest és el lema que durant les moltes col•laboracions amb els Marx va intentar, (la majoria de cops amb èxit), assolir.
Ryskind no es quedava enrere en quant a genialitat. També guanyador d’un premi Pulitzer (precisament amb una col•laboració amb Kaufman) potser no era tan reconegut com el seu company. Molt menys prolífic en el món de Broadway va acabar dedicant-se exclusivament als guions essent reconegut a l’Acadèmia amb dues nominacions.
A càrrec de la direcció artística el gran Cedric Gibbons, que sortirà i sortirà en gran part de les nostres futures anàlisis com a creador de qualsevol ambient, ciutat, casa, habitació... Participant protagonista en el seu àmbit en més de mil pel•lícules! Una llegenda col•leccionadora de premis (fins a onze òscars va guanyar) que va participar decisivament en centenars d’obres mestres. Temps tindrem de tornar a recuperar-lo i a continuar coneixent la seva gran contribució.
A la propera cal que us presenti els germans Marx? Intentarem fer una entrada original.
Salut i bon cinema!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada