A Night at the Opera. Part 2. El repartiment i la part artística.

A Night at the Opera

Subversiu lector,

m’arrisco a pensar que tots vosaltres coneixeu els germans Marx. Sobretot a Groucho, Chico i Harpo.

Això em dóna que pensar. Sabeu que van protagonitzar una mica més d’una dotzena de pel•lícules? Com algú pot haver passat a la història del cinema amb tan poc bagatge? La resposta és evident: eren únics, inimitables, originals, frescos, genials a l’altra banda de la indústria cinematogràfica... Eren els germans Marx.

És obvi que si comencés a explicar tot allò que d’ells s’ha escrit, principalment de Groucho, convertiríem aquesta entrada en una biografia interminable. Si teniu la curiositat de conèixer-los profundament us recomano acudir als centenars de llibres que detallen les seves vides dins i fora de la pantalla. (Esmentaré una mica més a baix un llibre, però no el prengueu com a referència perquè hi ha molts i molts que l’igualen en rigor i veracitat).

Com deia, no hem fet mai una recessió biogràfica de cap dels protagonistes anteriors. A part dels llibres, teniu la xarxa per trobar fins al mínim detall de qualsevol d’aquests personatges. De tota manera, com hem fet en totes les entrades, si que podem explicar alguna anècdota o situació relacionada amb el film que avui analitzem.

Dels centenars de lectures apropiades per conèixer els germans en profunditat, jo he escollit recuperar el llibre Groucho y yo (Groucho Marx o si ho preferiu Julius Henry Marx, FABULA TUSQUETS EDITORES, Barcelona 2001. Traducció de Xavier Ortega). He triat aquest volum perquè quan Groucho se sincera sobre la seva etapa a Hollywood (Capítol 19. Hollywood íntimo) se centra en la nostra pel•lícula escollida per tal d’explicar els seus millors records.

El nostre protagonista expressa la seva admiració per un productor mític: Irving Thalberg, un jove amb un talent inigualable com per a produir obres mestres amb una facilitat envejable.

La importància de Thalberg als estudis de la Metro Goldqyn Mayer, sorprenentment, era proporcional al seu enginy, i òbviament estava sempre sol•licitat per directius, caps, artistes... Tothom volia reunir-se amb el mestre Thalberg.

Quan els germans Marx es reunien amb ell per arrodonir A Night at the Opera (Sam Wood, 1935) sempre havien d’esperar a que finalitzés les seves cites. I quan estava amb ells, en mig d’una reunió els hi deia que se’n havia d’anar un minut i trigava dues hores en tornar. Era obvi que interrompia una reunió per anar a una altra.

Groucho, Chico i Harpo començaven a estar farts de no tenir mai la seva exclusivitat així que un bon dia quan se’n va anar de la reunió dient “torno en minut” els germans van anar a la cantina i arreplegaren unes quantes patates. Quan Thalberg tornà, com sempre al cap de dues hores, se’ls va trobar nus i coent les patates punxades en un pal a la xemeneia del seu despatx. Thalberg ordenà que portessin mantega per les patates i mai més els va deixar a mitges en una reunió.

Tal i com eren de subversius a la gran pantalla ho eren a la vida real. Però aquesta subversió sempre ha estat meravellosa i justificada dins i fora del cinema. Visca els Marx!

Com en la majoria de les pel•lícules dels nostres protagonistes, res no acabaria de conjugar-se sense la presència de Margaret Dumont que protagonitzava eternament el personatge de la vídua rica de la que l’espavilat de Groucho vol aprofitar-se. Va co-protagonitzar més de mitja dotzena de films amb ells i el temps la va titllar com una germana més d’aquest clan mític.

La carrera de la senyora Dumont va ser una mica més prolífica que la dels seus companys però no va resistir no formar part del clan Marx. Res més lloable va fer. Les seves  interpretacions van ser poquíssimes després de la retirada dels seus mecenes,  tot i que va resistir les següents dues dècades en uns molts pocs films no gaire importants.

El cas de la jove protagonista femenina és encara més alarmant: Kitty Carlisle potser serà recordada per sempre més per haver format part d’aquest film, però res, res més. Quatre títols oblidables i unes poques aparicions en televisió no varen poder perpetuar-la.

Mateixa sort per a Allan Jones, el galà de torn que sempre estava enamorat de la noia jove i maca a tots els films dels Marx. La seva carrera pràcticament es va acabar a mitjans dels quaranta i d’ell només podrem recordar la seva gran veu, el seu poc carisma cinematogràfic i unes quantes cançons que cantades per ell han estat recuperades per pel•lícules lloables com Radio Days (Woody Allen, 1987).

A la següent fem unes pinzellades de la pel•lícula.

Salut i bon cinema!