Romàntic lector,
molt de temps he pensat per escollir la pel•lícula més representativa de l’any 1936, i he aprés que és impossible escollir una sense aplicar una terrible subjectivitat.
Aquest bloc però, no vol pas classificar i llistar un rànquing que seria tan injust com innecessari. El nostre camí va per altra banda i malgrat jo hagués escollit Modern Times (Charles Chaplin, 1936) com a paradigma de l‘art cinematogràfic d’aquest any 1936, no m’he pogut estar de presentar-vos una obra emblemàtica que encara avui en dia té una frescor envejable.
Els motius? Ja hem parlat de Chaplin i encara no hem parlat aquí de George Cukor i Greta Garbo. I són uns referents que no em podia permetre obviar. Veniu doncs? Comença l’anàlisi de Camille (George Cukor, 1936).
El genial George Cukor es va caracteritzar durant tota la seva carrera per ser un dels millors directors d’actrius. La seva gran aportació, al contrari del costum que es vivia en aquells anys, era que sovint hi havia una protagonista principal als seus films i al seu voltant es construïa la història. Els protagonistes masculins eren secundaris al voltant d’una diva (o vàries) i la força de la pel•lícula requeia en l’actuació de l’actriu.
Cukor prové del teatre. Al 1930 treballava a Broadway i aquesta influència (per la banda argumental) es pot captar en cadascun dels seus films. De fet, el director, adaptà moltes novel•les i obres teatrals per tal de portar-les al cinema.
De fet aquesta afirmació no és certa del tot. Cukor mai va col•laborar en un guió. La seva premissa era «dóna’m un bon guió i estaré cent vegades millor com a director». Però, malgrat no escriure una línia, ell decidia els arguments que volia filmar, privilegi que es va guanyar a principis dels anys trenta amb magnífiques adaptacions.
No farem, com és costum al nostre bloc, una biografia o filmografia del director, però voldria esmentar que va arribar a dirigir deu cops a Katharine Kepburn, la dona ‘forta’ per antonomàsia del cinema nord-americà.
Jo particularment imagino a Cukor donant ordres als actors i escoltant les actrius fent creure que eren elles qui es deixaven dirigir.
En aquest film té un dels ‘animals’ cinematogràfics més espectaculars que ha donat la indústria del cinema: Greta Garbo. La gran Greta, la gran actriu que protagonitzava pel•lícules fetes a mida per a ella. Cukor ho va gestionar molt bé, i podem gaudir d’una de les millors interpretacions d’aquesta diva.
En la producció ens tornem a trobar al gran Irving Thalberg. Sempre un director i un productor xoquen en temes que no acostumen a ser artístics. Gràcies a Irving! Sempre va mirar per la part artística donant un gran poder als protagonistes de l’obra.
A la fotografia un cop més ens trobem amb el genial Karl Freund (ja hem parlat prou vegades d’ell) i a la direcció artística està el gran Cedric Gibbons. També hem parlat d’ell, però en aquest cas cal esmentar la increïble adaptació dels decorats per tal de submergir-nos en un ambient d’època. Mai tenim la sensació que res està fora de lloc, tant en interiors com en exteriors. Cedric Gibbons, un geni!.
No podem acabar aquesta modesta entrada sense fer esment a Adrian, el dissenyador de vestuari. Els vestits de la Garbo i la resta de personatges que l’envolten donen més sentit als decorats de Cedric Gibbons.
Estem davant una pel•lícula d’època, d’una pel•lícula romàntica on tot plegat comença per la cura del vestuari i la decoració i es culmina amb la gran direcció de Cukor.
Us espero a la pròxima. Us prometo que parlaré poc de la gran Greta.
Salut i bon cinema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada