dissabte, 23 de febrer del 2013

It Happened One Night. Part 3. La pel•lícula.


Autoestopista lector,

si reflexionem sobre el fil argumental d’aquesta pel•lícula de seguida ens adonarem que no té res d’original: el típic noi trapella, la típica noia rica i l’antipatia o indiferència entre els dos que acaba en un amor apassionat.

La qüestió és: aquest film es basa en la mateixa fórmula de sempre, o els films posteriors es basen en It happened one night (Frank Capra, 1934)?

Certament, essent una història d’allò més senzilla, la pel•lícula està plena de mèrits que la fan gran i incommensurable. De fet reuneix els pilars bàsics de tota aspirant a obra mestra: la magistral direcció, la magistral interpretació i el magistral guió.

Si a això li afegim una sèrie d’escenes inoblidables crec que ja estaríem confegint la última entrada dedicada a cada film: Obra Mestra.

Però no ens avancem i esbrinem algunes curiositats de la pel•lícula.

Personalment a mi el que em crida més l’atenció és que ni Claudette Colbert ni Clark Gable volien fer aquesta pel•lícula. El cas de la protagonista femenina és prou rellevant perquè un bon grapat d’actrius amb renom ja s’havien negat abans que li proposessin a la Colbert. Finalment un bon feix de bitllets la convenceren, però va crear prou problemes durant el rodatge, segurament convençuda que estava participant en un dels pitjors projectes de la seva trajectòria.

El cas de Gable és diferent. Pertanyia als estudis per excel•lència de la indústria cinematogràfica (els de la Metro Goldwyn Mayer) i no li va agradar gens ser “prestat” a uns estudis menors com els de la Columbia.

Però vet aquí que, de vegades, a més traves i menys implicació millor surt un projecte. Segurament els actors principals tornaren a ses cases alleugerits per haver finalitzat un càstig... Després guanyaren ambdós l’oscar a la millor interpretació.

I per què passen aquestes coses? Pel treball del director. Capra no defallí mai i sabia que el seu guió no només presentava una història senzilla, sinó que detallava a la perfecció la psicologia dels personatges. Aprofundia sobre ells i la seva manera d’actuar. Si els actors aconseguien expressar el que eren els seus personatges al públic l’èxit estava assegurat.

I ho varen fer. I tant que ho varen fer. Ell ens mostra al llarg de tota la trama els seus punts dèbils (pocs) i la seva seguretat enfront qualsevol situació. Ell sap de tot, no tem al ridícul i té una teoria per a cada un dels moviments d’allò més intranscendents de la vida quotidiana. Ella mostra la part més dèbil del poderós, del ric, alhora que es manté ferma davant el seu acompanyant. Se’n riu d’ell sense que aquest ho noti, el mira amb distanciament i superioritat, fins que la màgia dels oposats fa que s’enamori.

M’agradaria acabar amb un petit vídeo que resumeix aquesta minsa explicació. Ell, el setciències esgotador, té una teoria sobre un altre fet intranscendent: com fer autoestop. Ella se’l mira irònicament mentre ell fa explicant les tres formes de parar un cotxe. L’escena és un prodigi d’interpretació. Mentre ell es vanagloria del seu talent va pelant i menjant una pastanaga que en una escena anterior ella a rebutjat (per allò de ser de classe alta). Després de l’explicació comencen a passar cotxes i serà difícil que la situació no us arrenqui un somriure. Aleshores ella li pregunta si pot provar. Ell se’n riu, però ella, com passa la majoria de cops amb totes les dones, té més recursos:

Lliçó de com fer autoestop... O no.

Genial no? Fins la propera companys.

Salut i bon cinema!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada