Galant lector,
coneixerem altre cop dues grandíssimes estrelles: Clark Gable i Claudette Colbert.
Clark Gable tenia un ampli bagatge cinematogràfic però de poca importància. Els papers secundaris no eren allò que Gable buscava, i tampoc li oferien res més enllà, així que alternava entre el cinema i el teatre de Broadway on semblava sentir-se més a gust.
Però un dia la casualitat va fer que algú el descobrís i el portés a fer una prova als estudis de la Metro Goldwyn Mayer.
L’any 1931 debutava amb els estudis i tres anys després va saber aprofitar l’oportunitat que li brindava aquest film per convertir-se per sempre més en una estrella immortal.
Gable borda el paper de setciències. Cadascuna de les seves exposicions arrodoneixen el personatge fins al punt de fer-nos creure que ell realment és així. No crec que mai més fes un paper amb tanta genialitat, ni tan sols el de Rhett Butler a la mítica Gone with the Wind (Victor Fleming, 1939).
Sense cap mena de dubte la seva participació a It happened one night (Frank Capra, 1934) va fer que fins a finals de la dècada dels any trenta fos el galà per excel•lència, l’home més desitjat i admirat de tot el planeta, la qual cosa va arrodonir amb el truà enamorador de la ja citada Gone with the Wind (Victor Fleming, 1939).
Només amb el que va fer durant aquests primers anys tindríem prou per recordar-lo per sempre més. China Seas (Tay Garnett, 1935), Mutiny on the Bounty (Frank Lloyd, 1935), San Francisco (W.S. Van Dyke, 1936) o Gone with the Wind (Victor Fleming, 1939), servirien per a que l’actor s’hagués inscrit amb lletres d’or a la història del cinema. Però després... Què va passar que tot plegat va defallir essent encara el més ben considerat?
Clark Gable s’havia casat, després de dos matrimonis, amb l’adorable Carole Lombard. Dona encisadora que segurament coneixerem en properes anàlisis. Es comenta que era l’home més feliç del món i ella, la seva encantadora esposa, morí cruelment en un accident d’avió l’any 1942.
És obvi que això el sumí en una gran depressió; deixà el cinema i lluità a la Segona Guerra Mundial. Després retornà però, malgrat la seva popularitat, els estudis no estaven disposats a pagar el seu sou superlatiu després de tanta inactivitat. Així que Gable es feu autònom, per dir-ho d’alguna manera, i encara va intervenir en colossals pel•lícules com Mogambo (John Huston, 1953) i The Misfits (John Huston, 1961), que ja no veuria estrenada per la mort sobtada que se’l va emportar tot just abans de l’estrena.
Potser aquesta activitat estranya per a una estrella, aquest fer poc i no tot bo, potser això ens pot fer equivocar a l’hora de valorar el seu talent. Tot això s’esvairà dels vostres caps quan recupereu aquest film i descobrireu l’actor total.
Claudette Colbert s’havia iniciat al cinema de la mà de Frank Capra amb un film mut (For the Love of Mike, Frank Capra, 1927), que probablement faria recordar al director on podria trobar l’actriu perfecta per a aquest projecte que ara analitzem.
Després alterna el cinema nord-americà amb el francès fins que finalment decidí que millor es quedava a l’altra banda de l’Atlàntic.
I així fa un grapat de pel•lícules de to còmic i d’un romanticisme lleuger, fins que li arriba el guió d’aquesta obra mestra. I ho borda també. La Colbert fa el paper de filla de papà que s’ha escapat perquè no vol casar-se amb qui l’imposen. S’estableix una química impressionant amb el personatge de Clark Gable, i allà on ell se sobrepassa alterat, ella tira d’ironia, paciència i calma per tal de gaudir la companyia.
Està impressionant! I aprofita aquesta oportunitat que li dona Capra per a no ser una mera figurant davant el galà. Ella és, i tant que ho és, altra protagonista equiparable al seu company.
Segurament aquesta fermesa i seguretat davant un tros d’actor com Gable li donà el paper més desitjat per tota actriu que vulgui acaparar la pantalla. Aquell mateix any estrenà també Cleopatra (Cecil B. DeMille, 1934) i el mite de la seva bellesa ja no es moriria mai més.
I després algun drama i sobretot comèdies, on destaca la magnífica Bluebeard's Eighth Wife (Ernst Lubitsch, 1938), i submissió a la televisió en la seva decadència física.
Sempre he pensat que ella podia haver fet molt i molt més. Molt més...
Dels altres intèrprets no hem d’oblidar a Walter Connolly, que en aquesta etapa dels anys trenta va tenir l’oportunitat de lluir en grans pel•lícules. Un actor menystingut sens dubte que va avivar prou pel•lícules amb el seu posat seriós i paternal com per a ésser recordat.
Els altres són dignes de menció, ni que fos per visitar l’enllaç que podeu prémer: Roscoe Karns amb gairebé cent cinquanta títols com a secundari; Jameson Thomas, Alan Hale amb incomptables obres mestres on ha participat en un carrera increïblement prolífica (gairebé dos-cents cinquanta títols!); Arthur Hoyt, que supera llargament la xifra de Hale en intervencions cinematogràfiques; Blanche Friderici i Charles C. Wilson, altre monstre de la interpretació secundària que tornarà a treballar més vegades amb Capra.
A la propera dissequem la pel•lícula. Us sembla?
Salut i bon cinema!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada