Camille. Part 2. El repartiment i la part artística.

Al meu nebot Víctor. Lo puto campió!

Camille

Diví lector,

com ja havíem avançat en l’anterior entrada us presentaré la divina Greta Garbo i tots els seus mèrits com a actriu.

A principis dels anys 20 la nostra protagonista comença a participar de manera gairebé anecdòtica en films suecs de poc interès. No serà fins l’any 1924 quan la seva vida canviarà i el mite es comença a forjar.

Camille. Part 1. El director i la part tècnica.

Al meu nebot Víctor. Lo puto campió!

Camille

Romàntic lector,

molt de temps he pensat per escollir la pel•lícula més representativa de l’any 1936, i he aprés que és impossible escollir una sense aplicar una terrible subjectivitat.

Aquest bloc però, no vol pas classificar i llistar un rànquing que seria tan injust com innecessari. El nostre camí va per altra banda i malgrat jo hagués escollit Modern Times (Charles Chaplin, 1936) com a paradigma de l‘art cinematogràfic d’aquest any 1936, no m’he pogut estar de presentar-vos una obra emblemàtica que encara avui en dia té una frescor envejable.

A Night at the Opera. Part 5. Obra mestra.

A Night at the Opera

Embotit lector,

com ja havíem avançat, Sam Wood és capaç d’amanir els despropòsits verbals dels Marx (principalment de Groucho) amb un munt d’acrobàcies i gags visuals. No era pas un fet comú en les anteriors pel•lícules dels nostres protagonistes. Si més no, no era un recurs tan evident com ho és en aquest film.

Aquest abús, per dir-ho d’alguna manera, de l’acrobàcia genera escenes del tot rítmiques on els germans han d’actuar físicament; però si el gag visual es combina amb la loquacitat de Groucho, podem arribar a crear una de les escenes més famoses de la història del cinema.

A Night at the Opera. Part 4. El context històric i social cinematogràfic.

A Night at the Opera

Agosarat lector,

ja hem avançat que l’any 1935 els germans Marx van fitxar per la Metro Goldwyn Mayer, deixant de banda els estudis de la Paramount.

Ja hem parlat de la importància que van tenir trobant als nous estudis a la figura d’Irving Thalberg. Segurament va ser una peça cabdal per a que les seves futures pel•lícules tinguessin un toc més cinematogràfic.

A Night at the Opera. Part 3. La pel•lícula.

A Night at the Opera

Operístic lector,

malgrat un bon grapat d’entesos asseverin que la millor pel•lícula que mai van fer els germans Marx va ser Duck Soup (Leo McCarey, 1933) jo no en tinc cap mena de dubte en que aquesta que avui analitzem és la millor.

Per primera vegada un guió preparat per a ells té una història d’un sentit indivisible. No es limiten al gag i l’acudit amb un argument que se subjecta amb pinces.

A Night at the Opera. Part 2. El repartiment i la part artística.

A Night at the Opera

Subversiu lector,

m’arrisco a pensar que tots vosaltres coneixeu els germans Marx. Sobretot a Groucho, Chico i Harpo.

Això em dóna que pensar. Sabeu que van protagonitzar una mica més d’una dotzena de pel•lícules? Com algú pot haver passat a la història del cinema amb tan poc bagatge? La resposta és evident: eren únics, inimitables, originals, frescos, genials a l’altra banda de la indústria cinematogràfica... Eren els germans Marx.

A Night at the Opera. Part 1. El director i la part tècnica.

A Night at the Opera

Mediador lector,

segurament quan algú parla de les pel•lícules dels Marx pensen que ells ho feien absolutament tot. No solem recordar directors o guionistes i sempre ens expressem en termes com “vaig a veure una pel•lícula dels germans Marx”, com si ells foren els encarregats absoluts de muntar tot l’entrellat.

La seva subversió, prou palpable, ens pot condicionar a l’hora d’entendre com es fa una pel•lícula, però m’heu de creure: no hi ha film possible sense bona direcció, bon guió i bons tècnics que arropin els protagonistes.