La grande illusion. Part 3. La pel·lícula.

 

La grande illusion

 

Oblidat lector,

Com dèiem ahir ("dicebamus hesterna die" què digué Fray Luis de León i que després aprofità Unamuno) es narra aquí la història d’uns presoners en un camp de concentració alemany. Res de l’altre món si no fos per la necessitat de confraternitzar amb l’enemic que imposa Renoir.

Molt se’l va criticar (ara també) per presentar els nazis com a éssers agradables, humanitzats, comprensius... És una crítica justificada. Tothom sap que no ho eren. Per què ho podem perdonar? Per què són presentats amb tanta benevolència?

Renoir només pretenia demostrar que tots els homes són iguals. No hi ha rang militar, no hi ha captius submisos, no hi ha abús, i, sobretot, no hi ha classes en aquest món perquè tots som homes (o dones, ara que està de moda cultivar el gènere per no ofendre). Homes (dones) que compartim un món, unes preocupacions, unes ambicions, un altruisme... Som humans (i humanes!).

Collons amb la nova cultura de normalitzar el llenguatge per a no ofendre! Prou!

Aquest plantejament dóna (amb accent diacrític per a ser crític amb la supressió de catorze mots diacrítics en un llenguatge agonitzant críticament) lloc a deixar de banda l’estrellat superflu, la casta exclusiva que tantes i tantes vegades les pel·lícules havien destacat com a models de vida a imitar. Ara no; vivim una història d’homes humils, gairebé humiliats, que provenen de totes les esferes socials, i sobretot, d’ideologies contràries, però que s’han avocat a l’enteniment per poder sobreviure.

Es fa a propòsit no mostrar com a menyspreables els militars nazis. Són homes i suporten les seves càrregues de la mateixa manera que les suporten els presoners. I sé que costa, en el món en el que vivim, perdonar els que segueixen un règim a cegues. Però,  què faríem nosaltres sotmesos? Podríem ser bones persones servint un estat totalitari? Lluitaríem o sobreviuríem?

Em pregunto si cap soldat nazi va tenir l’oportunitat de dir que no compartia la ideologia, el pensament o la manera de fer del nacionalsocialistes. Potser Renoir va voler fixar-se només en aquells que van ser arrossegats per sobreviure.

Pot ser... Només pot ser.

Salut i bon cinema!