Camille. Part 5. Obra mestra.

Camille

Enamorat lector,

poques coses queden per afegir per convèncer-vos que aquest és un film que no podeu deixar escapar.

A la magistral direcció, l’enorme interpretació de la protagonista principal i el perfecte guió, s’uneixen una sèrie d’intangibles que poden passar desapercebuts per al neòfit.

Camille. Part 4. El context històric i social cinematogràfic.

Camille

Convuls lector,

si ens poséssim en el cap de l’espectador mitjà d’aquella època, segurament pensarien que la gran depressió començava a dissipar-se i que una llum es començava a veure al final del túnel.

Les comèdies i els melodrames ajudaven a absentar-se durant 90 minuts de la vida quotidiana. D’altres gèneres però, (que tindrem oportunitat d’analitzar), reflectien tot el que estava passant al món. I què passava al món?

Camille. Part 3. La pel·lícula.

Camille

Dramàtic lector,

des que començarem aquest viatge ja hem pogut analitzar uns quants gèneres cinematogràfics. Ara toca el drama romàntic, que per damunt de tots els altres gèneres, té una complicació que difícilment se supera: caure en el parany de la cursileria.

Camille. Part 2. El repartiment i la part artística.

Al meu nebot Víctor. Lo puto campió!

Camille

Diví lector,

com ja havíem avançat en l’anterior entrada us presentaré la divina Greta Garbo i tots els seus mèrits com a actriu.

A principis dels anys 20 la nostra protagonista comença a participar de manera gairebé anecdòtica en films suecs de poc interès. No serà fins l’any 1924 quan la seva vida canviarà i el mite es comença a forjar.

Camille. Part 1. El director i la part tècnica.

Al meu nebot Víctor. Lo puto campió!

Camille

Romàntic lector,

molt de temps he pensat per escollir la pel•lícula més representativa de l’any 1936, i he aprés que és impossible escollir una sense aplicar una terrible subjectivitat.

Aquest bloc però, no vol pas classificar i llistar un rànquing que seria tan injust com innecessari. El nostre camí va per altra banda i malgrat jo hagués escollit Modern Times (Charles Chaplin, 1936) com a paradigma de l‘art cinematogràfic d’aquest any 1936, no m’he pogut estar de presentar-vos una obra emblemàtica que encara avui en dia té una frescor envejable.

A Night at the Opera. Part 5. Obra mestra.

A Night at the Opera

Embotit lector,

com ja havíem avançat, Sam Wood és capaç d’amanir els despropòsits verbals dels Marx (principalment de Groucho) amb un munt d’acrobàcies i gags visuals. No era pas un fet comú en les anteriors pel•lícules dels nostres protagonistes. Si més no, no era un recurs tan evident com ho és en aquest film.

Aquest abús, per dir-ho d’alguna manera, de l’acrobàcia genera escenes del tot rítmiques on els germans han d’actuar físicament; però si el gag visual es combina amb la loquacitat de Groucho, podem arribar a crear una de les escenes més famoses de la història del cinema.

A Night at the Opera. Part 4. El context històric i social cinematogràfic.

A Night at the Opera

Agosarat lector,

ja hem avançat que l’any 1935 els germans Marx van fitxar per la Metro Goldwyn Mayer, deixant de banda els estudis de la Paramount.

Ja hem parlat de la importància que van tenir trobant als nous estudis a la figura d’Irving Thalberg. Segurament va ser una peça cabdal per a que les seves futures pel•lícules tinguessin un toc més cinematogràfic.