Camille. Part 4. El context històric i social cinematogràfic.

Camille

Convuls lector,

si ens poséssim en el cap de l’espectador mitjà d’aquella època, segurament pensarien que la gran depressió començava a dissipar-se i que una llum es començava a veure al final del túnel.

Les comèdies i els melodrames ajudaven a absentar-se durant 90 minuts de la vida quotidiana. D’altres gèneres però, (que tindrem oportunitat d’analitzar), reflectien tot el que estava passant al món. I què passava al món?

L’any 1936 va esclatar la guerra civil espanyola, una guerra que es perllongà tres anys per tal de garantir una victòria als feixistes, que aquell mateix ja tenien una representació extraordinària a Alemanya de la mà d’un tal Hitler.

Aquell any també es van organitzar les Olimpíades de Berlín, amb el triomf insultant d’alguns afroamericans com el magnífic atleta Jessie Owens.

L’Alemanya nazi va empassar-se aquestes victòries amb rancúnia i simulacions, però el més greu és que Roosvelt, president dels liberals Estats Units d’Amèrica, tampoc va fer cap mena de recepció o homenatge als herois de Berlín per no incomodar els estats segregacionistes.

Amb aquest panorama mundial, la pel·lícula Camille (Geroge Cukor, 1936) no tenia més pretensió que adaptar de la millor forma possible la novel·la d’Alexandre Dumas fill (no confondre amb el pare, autor, per exemple, d’Els tres mosqueters o El comte de Montecristo).

Aquesta novel·la, per tots coneguda, és La dama de les camèlies, adaptada per Giusseppe Verdi per convertir-la en La Traviatta, i portada al cinema amb poc èxit fins a tres vegades.

Però els nostres protagonistes no van tenir por a intentar una quarta adaptació. I se’n sortiren, perquè la pel·lícula és digna d’aquest bloc (quina immodèstia per la meva part! Perdó).

Ja hem explicat que la història narra l’amor d’un jove per una “cortesana” (perdoneu però sempre que llegeixo qualsevol referència a aquesta pel·lícula el paper que interpreta Greta Garbo és el de cortesana).

Bé. Aquesta prostituta de luxe s’enamora del jove i ha d’escollir entre continuar captant clients per suportar una vida que està per sobre de les seves possibilitats econòmiques o començar de nou amb ell amb una vida, diguem-ne, més humil.

Quan decideix decantar-se per l’amor el seu passat fa que el pare del jove la convidi a marxar-se, i ella, tísica i enamorada, torna a la fredor del seus banquets fent creure a l’amor de la seva vida que ja no l’estima.

Com ja hem explicat, el Codi Hays, (recordeu la quarta entrada de It Happened One Night?) començava a tenir una força desmesurada i realment presentar una prostituta com a protagonista és una cosa que aquests puritans no podien ni imaginar.

Doncs, increïblement, l’oficina Breen, encarregada d’aplicar el maleït codi, només va exigir que s’afegís (ull! Que no parlo de que se suprimís) «una escena en la qual la parella "il·lícita" fes vots d’amor etern» (Scheinder, Steven Jay i diversos col·laboradors. 1001 películas que hay que ver antes de morir. Grijalbo. Barcelona. Setembre 2005. Pàgina 135).

Potser els censors es van commoure tant per la història que ni tan sols van pensar que en realitat es narra la vida i mort d’una puta. I això és una vertadera sort perquè no en poques pel·lícules es manipulava l’argument fins a límits insospitats.

Per a que us feu una idea us remeto a un petit paràgraf d'una tesi sobre el món del cinema: «Així a Blonde Venus (Joseph Von Sternberg, 1932), Marlene Dietrich se’n va al llit amb un jugador de cartes per pagar l’operació del seu marit agonitzant, Herbert Marshall. Ell la condemna i ella comença una travessia èpica per la misèria (Black, 1998). O a Call her savage (John Francis Dillon, 1932), Clara Bow, es veu obligada a fer de prostituta per pagar els medicaments del seu fill malalt. Quan torna a casa el seu fill està mort. La conducta immoral es paga, i no té justificació, però les pel·lícules varen tenir una quantitat de públic acceptable, ja que el que se’ls hi va escapar als censors era la inevitable solidaritat que davant tanta desgràcia, el públic tindria amb les dones protagonistes». (Ortega Garcia, Xavier. La violència simbòlica al cinema nord-americà. Redescobrint els films d’una època no tan daurada. TFC. Barcelona. 2010).

Quines coses. Ens veiem a la propera.

Salut i bon cinema.