Convuls lector,
si ens poséssim en el cap de l’espectador
mitjà d’aquella època, segurament pensarien que la gran depressió començava a dissipar-se
i que una llum es començava a veure al final del túnel.
Les comèdies i els melodrames
ajudaven a absentar-se durant 90 minuts de la vida quotidiana. D’altres gèneres
però, (que tindrem oportunitat d’analitzar), reflectien tot el que estava
passant al món. I què passava al món?
L’any 1936 va esclatar la guerra
civil espanyola, una guerra que es perllongà tres anys per tal de garantir una
victòria als feixistes, que aquell mateix ja tenien una representació
extraordinària a Alemanya de la mà d’un tal Hitler.
Aquell any també es van
organitzar les Olimpíades de Berlín, amb el triomf insultant d’alguns afroamericans
com el magnífic atleta Jessie Owens.
L’Alemanya nazi va empassar-se
aquestes victòries amb rancúnia i simulacions, però el més greu és que Roosvelt,
president dels liberals Estats Units d’Amèrica, tampoc va fer cap mena de
recepció o homenatge als herois de Berlín per no incomodar els estats segregacionistes.
Amb aquest panorama mundial, la
pel·lícula Camille (Geroge Cukor, 1936) no tenia més pretensió que adaptar de
la millor forma possible la novel·la d’Alexandre Dumas fill (no confondre amb el
pare, autor, per exemple, d’Els tres mosqueters o El comte de Montecristo).
Aquesta novel·la, per tots
coneguda, és La dama de les camèlies, adaptada per Giusseppe Verdi per
convertir-la en La Traviatta ,
i portada al cinema amb poc èxit fins a tres vegades.
Però els nostres protagonistes no
van tenir por a intentar una quarta adaptació. I se’n sortiren, perquè la pel·lícula
és digna d’aquest bloc (quina immodèstia per la meva part! Perdó).
Ja hem explicat que la història
narra l’amor d’un jove per una “cortesana” (perdoneu però sempre que llegeixo
qualsevol referència a aquesta pel·lícula el paper que interpreta Greta Garbo és
el de cortesana).
Bé. Aquesta prostituta de luxe s’enamora
del jove i ha d’escollir entre continuar captant clients per suportar una vida
que està per sobre de les seves possibilitats econòmiques o començar de nou amb
ell amb una vida, diguem-ne, més humil.
Quan decideix decantar-se per l’amor
el seu passat fa que el pare del jove la convidi a marxar-se, i ella, tísica i
enamorada, torna a la fredor del seus banquets fent creure a l’amor de la seva
vida que ja no l’estima.
Com ja hem explicat, el Codi
Hays, (recordeu la quarta entrada de It Happened One Night?) començava a tenir una força desmesurada i realment presentar una prostituta com
a protagonista és una cosa que aquests puritans no podien ni imaginar.
Doncs, increïblement, l’oficina
Breen, encarregada d’aplicar el maleït codi, només va exigir que s’afegís (ull!
Que no parlo de que se suprimís) «una escena en la qual la parella "il·lícita" fes vots d’amor etern» (Scheinder, Steven Jay i diversos col·laboradors. 1001
películas que hay que ver antes de morir. Grijalbo. Barcelona. Setembre 2005. Pàgina
135).
Potser els censors es van
commoure tant per la història que ni tan sols van pensar que en realitat es
narra la vida i mort d’una puta. I això és una vertadera sort perquè no en
poques pel·lícules es manipulava l’argument fins a límits insospitats.
Per a que us feu una idea us remeto a un petit paràgraf d'una tesi sobre el món del cinema:
«Així a Blonde Venus (Joseph Von Sternberg, 1932), Marlene Dietrich se’n va al llit amb un
jugador de cartes per pagar l’operació del seu marit agonitzant, Herbert Marshall. Ell la condemna i ella
comença una travessia èpica per la misèria (Black, 1998). O a Call her savage (John Francis Dillon, 1932), Clara Bow, es veu obligada a fer de
prostituta per pagar els medicaments del seu fill malalt. Quan torna a casa el
seu fill està mort. La conducta immoral es paga, i no té justificació, però les
pel·lícules varen tenir una quantitat de públic acceptable, ja que el que se’ls
hi va escapar als censors era la inevitable solidaritat que davant tanta
desgràcia, el públic tindria amb les dones protagonistes». (Ortega Garcia,
Xavier. La violència simbòlica al cinema nord-americà. Redescobrint els films d’una
època no tan daurada. TFC. Barcelona. 2010).
Quines coses. Ens veiem a la propera.
Salut i bon cinema.
És que el públic mai no ha estat tan mal pensat com la mateixa censura. Salut.
ResponEliminaConvuls ricard. Estic d'acord amb tu i encara afegiria que el públic no té tanta mala llet com la censura.
EliminaBenvingut al bloc i gràcies per opinar!
Xavi