dimarts, 31 de gener del 2012

Els orígens del cinema. Part 1. Els Lumière i Méliès.


Enigmàtic lector,

podríem encetar avui l’entrada més llarga de la història dels blocs, però el meu repte és fer-vos passar una estona agradable i no fer un discurs feixuc. Així què...

“Passeu, passeu! Contempleu la realitat en moviment! La imatge ja no serà mai més fixa! Passeu i descobriu el gran invent que revolucionarà el proper segle: el cinematògraf!”

Us imagineu entrant al Grand Café del bulevard dels Caputxins de París, un 28 de desembre de 1895? Estic absolutament convençut que tots haguéssim quedats sorpresos en la mateixa mesura que fascinats. Els germans Lumière havien aconseguit guanyar la cursa al mateix Edison i el seu cinetoscopi, i inauguraven les projeccions sobre una gran pantalla.

A partir d’aquí és qüestió de mesos, setmanes, dies... Tot evoluciona tan ràpidament que és difícil dilucidar quan el cinema fa el pas de la curiositat a l'art. A les primeres projeccions tot plegat era pur documental: uns treballadors surten d’una fàbrica o un bebè menja farinetes. La novetat no consistia en el tema, sinó en veure imatges en moviment projectades sobre una pantalla, alhora que s’anava creant una documentació històrica, impagable, i segurament inconscient, sobre el marc social de l’època.

Però vet aquí, i encara parlo dels Lumière, que un dia projecten L’arroseur arrosé (Louis Lumière, 1895), on un home que rega, veu com la mànega deixa de tenir aigua i al mirar el sortidor per veure què passa queda xop perquè torna a funcionar. Després mostren L’arrivée d’un train à la Ciotat (Louis Lumière, 1896) i el públic en veure com avança la locomotora cap a ells fuig aterrat.

Us adoneu què significa això? El mateix públic que reia sorollosament, ara fuig terroritzat per a no ser atropellat. Encara estem assistint al naixement del cinema, però els més avesats van comprendre que podien anar molt més enllà de la descripció de la realitat. Podien fer sentir emocions. Ara alegria, ara por, i després tots els altres sentiments humans que hom pugui imaginar. En poc temps l’espectador deixarà de voler contemplar, i voldrà riure, voldrà angoixar-se, voldrà somiar, voldrà sentir una sensació que vagi més enllà de la realitat...

Vegeu-les aquí en poc més d'un minut:



Al primer film observem el primer gag de la història que serà imitat fins la sacietat. Al segon film, la ubicació (totalment innovadora) de la càmera, fa pensar l’espectador de l'època que el tren s’abalançarà sobre ell. Heu assistit al naixement del cinema com a entreteniment i com a creador d’emocions.

Ara ja podem assistir a una sessió una mica més madura. Màgica. I per això us presento el senyor Georges Méliès, a qui, de moment, nosaltres considerarem el precursor de tots els trucatges cinematogràfics.

Com tantes coses a la vida, el seu descobriment va ser casual. Un dia rodava a la Place de l’Opéra, va passar per davant un autobús amb recorregut Madeleine-Bastille i accidentalment la cinta es va aturar per continuar rodant després d’un minut. Quan Méliès va revisar la pel·lícula va comprovar atònit com l’autobús es transformava en un cotxe fúnebre davant els seus nassos. Acabava d’assistir al millor truc de màgia que un prestidigitador com ell hagués imaginat mai.

De seguida va començar a experimentar amb curts que enaltien els trucs de màgia. Veieu un exemple al film Escamotage d'une dame au théâtre Robert Houdin (Georges Méliès, 1896), on, encara ajudant-se d'un vel (innecessari) fa desapreixer la dama sense, almenys, haver d'ajudar-se de la vella trampeta:


És tan simple que segur que ens arranca un somriure pensant en la innocència d’aquella gent. És cert, però heu de pensar que la gent d’aquella època era la primera vegada que assistia a una cosa igual. El màxim que havien vist era a un mag fer el mateix, però utilitzant el vel a cada instant mentre l’ajudant s’escapolia per una tramoia. Als seus ulls, ara, era veritablement màgic.

A partir d’aquí no cal parlar de la genialitat de Méliès. Va anar complicant els trucatges i va començar a experimentar amb noves tècniques. Va crear decorats utilitzant l’escenografia teatral, va posar els actors en situacions irreals i per tant, per primer cop, els va fer actuar davant la càmera. La seva evolució va ser tan ràpida i ascendent, que en pocs anys es va encallar per no oferir res més de nou. A més, la gent havia perdut l’interès pel cinema. Potser es van avorrir de veure sempre el mateix.

Però vet aquí que, abans de claudicar definitivament, Méliès va ser capaç d’unir tot el que havia imaginat en un film que li donaria la glòria eterna: Le voyage dans la lune (Georges Méliès, 1902).

Destacarem, només, deu aspectes bàsics que podreu constatar vosaltres mateixos:

1.       Els actors, sense caure en la pantomima, sobreactuen com després veurem que ho fan tots els artistes del cinema mut (es pot veure en tota la pel·lícula).
2.       Els decorats, heretats del teatre, són tanmateix un protagonista que faran que a partir d’ara la posada en escena cobri un paper prou rellevant a l’hora de planificar un film (es pot veure en tota la pel·lícula).
3.       Hi participen molts actors en una mateixa escena i, continuant amb les influències del teatre,  el seu vestuari és d’allò més sofisticat (es pot veure en tota la pel·lícula).
4.       Els actors ja no improvisen i segueixen una adequada coreografia (vegeu-ne el minut 3:02 o el minut 5:42).
5.       Quan es dispara el canó, veiem la Lluna de guix apropant-se (vegeu-ne el minut 6:02) la qual cosa genera un innovador i casual pla subjectiu (se suposa que veiem el que veuen els tripulants del canó).
6.       En la mateixa escena s’utilitza la tècnica del travelling (avui el travelling consisteix en moure la càmera a través d’unes vies. Ell va fixar la càmera i el travelling està a la Lluna. L’apropa a l’objectiu i sembla que ens apropem nosaltres). Genial!
7.       En aquest moment (continuem al minut 6:02 i següents) veiem la lluna amb una cara humana, utilitzant el recurs de la superposició d’imatges.
8.       Quan el coet xoca amb l’ull, assistim a un canvi de decorat, amb degradat de fons, que podria precedir de forma molt rudimentària el que després serà l’ànima de qualsevol pel·lícula: el muntatge (vegeu-ne el minut 6:18).
9.       Mentre els exploradors dormen, veiem els astres altre cop en superposició (vegeu-ne el minut 7:38). La superposició en cinema és gravar dues coses independents i després barrejar-les en un sol pla. Aquí no en tenien d’ordinadors!
10.   Mireu els primers efectes especials! (vegeu-ne minut 7:58).

La versió que us presento no conté els 14 minuts originals. Tampoc la música és l'original i és obvi que la veu que ens explica els esdeveniments prové d'una restauració. Però és el metratge que més s'acosta a l'original. Confieu-hi:


El contingut fantàstic i màgic del film va ser tan comentat, que finalment les còpies (la gran majoria no enviades per Méliès) distribuïdes als Estats Units van permetre l’apertura del primer cinema permanent del país. Concretament a la ciutat de Los Angeles, on existia un petit suburbi que ells anomenaven Hollywood.

Si encara esteu aquí, enigmàtics lectors, avui, ja podeu vanagloriar-vos que en poc minuts heu vist quatre films cabdals per entendre els orígens del cinema. Us animo a preguntar sobre qualsevol aspecte que hagueu trobat interessant, o poc extens, o poc clar. O avorrit!

A la propera entrada, encara sobre els inicis del cinema, farem un salt de deu anys endavant i ens situarem en una època on tot ja se sembla més a ara.

Salut i bon cinema!

8 comentaris:

  1. Benvolgut Xavier, el primer de tot és donar-te les gràcies per la feina que estàs fent, entenc que gaudeixes al escriure-ho tant com nosaltres al llegir-ho. Em fa recordar quan era nen i esperava cada setmana que sortís el tbo del Capitán Trueno per seguir totes les seves aventures, i el continuarà......

    Crec que assistim a una història personal del cinema, i de moment, molt apassionada. Espero el teu pròxim capítol, continuarà.........

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enigmàtic Pere, (a aquesta entrada sou enigmàtics)

      amb aquest comentari no puc fer més que treballar per la propera entrada... Jo pensava que seria una setmanal, però et garanteixo que tens raó quan dius que gaudeixo mostrant-vos aquest art. Gaudeixo pensant que algú pot gaudir llegint aquestes superflúes reflexions...

      Fem un repte? A veure si sóc capaç de confegir la segona part abans que acabi el cap de setmana! No sé com fer-vos arribar a l'email que ha arribat una nova entrada... Ho sento. Si algú ho sap...

      Gràcies Pere! Jo també me'n recordo del TBO. I no ho dubtis... Continuarà. Ni que fos només per a tu.

      Salut i bon cinema Pere!

      Elimina
    2. Bona nit Xavi, d'enigmàtic tinc poca cosa, com tu sóc un estudiant d'humanitats prejubilat i que estudia pel plaer de saber més. El teu blog, igual que les aportacions d'altres companys fan crèixer a la gent que estem interesats en fer-ho. El meu correu és purbano@uoc.edu, quan anava a l'Universitat real, no virtual, pasava moltes tardes a la filmo del carrer Mercaders, parlo de fa molts anys. Només sóc una persona curiosa que gaudeix amb escoltar històries
      Salut i cinema

      Elimina
  2. Gran article, i ja soc fan d'aquest blog.
    Melies era mag, i com a tal, va saver veure havans que ningú el potencial que tenia aquesta nova eina per a crear il·lusions.
    Una salutació!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enigmàtic D.de.Didac (i més enigmàtic que mai ja que no estàs entre els nostres seguidors),

      efectivament Méliès era prestigitador, però no només això. Era un home de teatre, que va invertir milers de lluïsos (moneda de l'època) en comprar, investigar, contractar, decorar, i mil coses més.

      Finalment (amb molt de lluïsos) va fer el primer estudi cinematogràfic. Imagina't! Els teatres ja no permetien els trucatges que somiava, i ara al seu plató podia començar a fer tot el que avui precedeix al cinema: la il·lusió, la màgia... Síiii... L'entretinemt!

      Salut i bon cinema D.de.Dídac. El no ser membre d'aquest bloc no restarà pas importància a les teves intervencions!

      Gràcies per visitar-nos i, personalment. moltíssimes gràcies pel teu comentari.

      Elimina
  3. Gràcies anònim! (veig que això de "enigmàtic lector" us ho heu pres seriosament!)

    ResponElimina
  4. Bona nit Humanista,
    És d'admirar la teva passió i saviesa pel cinema que ens mostres i has decidit compartir amb nosaltres.
    Voldria agraïr-te com ja ho han fet,en Pere i en Dídac, la tasca que estàs fent i que dia a dia amb cadascuna de les entrades que fas i comentaris de tots, podem sentir el plaer de gaudir d'aquest gran art, el cinema.
    Jo sóc nova en aquest món de cinèfils i crec que aprendré moltíssim amb aquesta visita guiada i "manual d'instruccions" que ens estàs regalant. No té preu!
    Espero poder fer-ho extens als meus alumnes adolescents i que puguin apreciar alguna obra mestra.
    Potser, necessitarem orientació per arribar als jovenets.
    Apa !!! que t'estem donant feina. A treballar !!
    Esperem amb impaciència la propera entrada.

    Salut i bon cinema,
    Natalia

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enigmàtica Natàlia,
      precisament com si fossiu adolescents, intento atrapar-vos. No és pas casual la imatge que he posat al meu perfil. Estic fent una prèvia a un bon grapat de nens per fer una visita guiada i vaig gaudir molt més que ells. Com ara!
      No sóc l'únic humanista d'aquest bloc, i ells prou saben que les arts i la cultura no ens serveixen només per a resoldre mots encruats. Ens formen com a persones. Ens perfeccionen, ens fan més comprensius i tolerants, que no és res més que fer-nos més sabis i tranquils. Des d'aquí és fàcil dir-ho, però si jo fos mestre, més enllà del temari, intentaria defensar tots els dies aquesta idea. Tant de bo ens visiti algun jovenet i ja no el deixarem escapar.

      Elimina