Pròdig lector,
no crec pas que Keaton volgués rendir tribut al realisme que varem comentar quan analitzarem Nosferatu, eine Symphonie des Grauens (F.W. Murnau, 1922), en la que els exteriors reals prenen un protagonisme inusitat. Però el cas és que el nostre director obvia maquetes, decorats artificials i sessions a l’estudi, per tal de llançar-se a camp obert i al paisatge real.
Fins i tot els objectes i les màquines són reals... Potser en aquest cas no podia ser d’altra manera, ja que la locomotora és el veritable protagonista principal femení.
Més enllà d’aquests aspectes, que analitzarem convenientment en d’altres entrades, l’argument del film és prou senzill a simple vista: noi estima noia, el noi és mediocre, la noia es raptada, el noi rescata la noia valerosament i el noi acaba sent un heroi.
Però aquesta simplicitat està embolcallada d’un precedent real, històric, que Keaton va saber adaptar per fer una pel•lícula rodona. Durant la guerra de Secessió va tenir lloc una persecució heroica després d’un atac sorpresa a una locomotora l’any 1862. El nostre protagonista va saber del succés* i, tot i treballar de forma lliure l’argument, va donar gran autenticitat a l’obra allunyant-se dels estudis i traslladant-se a Oregon, on el paisatge ferroviari semblava ser idoni per rodar tot allò que tenia en ment.
El nostre heroi no va privar-se de res per abundar en aquesta autenticitat i no va tenir cap remordiment al moment de precipitar una locomotora autèntica (la Texas) sobre un riu al passar per un pont en flames.
Sense cap mena de dubte aquest és el punt àlgid de la pel•lícula, i sense cap mena de dubte (les dades ho constaten) aquesta és l’escena més cara de la història del cinema mut.
Confio plenament en que veieu els films a cada entrada que finalitzem, però per si de cas us deixaré amb la mítica escena, que probablement recuperarem a la cinquena entrada per analitzar convenientment (n’hi ha prou amb que vegeu el primer minut i mig i entendreu perquè avui en dia s’ha de pagar entrada per veure les restes de la locomotora al riu).
Sortosament Keaton contava en la part de la producció amb Joseph M. Schenck, un personatge mític, d’una intel•ligència inigualable, i del qual ben bé podria rodar-se una pel•lícula biogràfica plena de sorpreses.
Schenck i el seu germà començaren comprant un parell de parcs d’atraccions que cridaren l’atenció de Marcus Loew, qui els proposà ser socis d’una cadena de cinemes i teatres que seria la precursora, ni més ni menys, que dels estudis de la MGM (Metro Goldwyn Mayer). No content amb això Joseph M. Schenck va ser president de la United Artists, i per si tot això fos poc, l’any 1933 va fundar, juntament amb Darryl F. Zanuck, una empresa anomenada 20th Century Pictures, que passaria a anomenar-se 20th Century Fox quan es va fusionar dos anys més tard amb la Fox Film Corporation.
A banda de fer-vos saber qui era aquest personatge, us l’he volgut presentar perquè estic segur que gràcies als seus diners i la seva comprensió cap a l’art, Keaton va tenir la suficient llibertat per poder realitzar el seu millor film.
Però la guerra civil era un tema prou punyent pels americans. No varen entendre com es podia envoltar de comicitat una història tan heroica i un fet tan rellevant. No varen saber veure que per damunt d’ideals perduts i fins i tot oblidats, estaven davant d’una obra d’art perfecta, autèntica i inigualable.
La pel•lícula acabà essent un fracàs. Ni el propi Schenck va ser capaç de recuperar tot allò que havia invertit. Keaton va ser marcat a la llista negra dels pròdigs que dilapiden infructuosament els mitjans per rodar, i el poble va continuar vivint com si un nou mite no hagués nascut mai.
Per què va passar tot això? Pot ser caldrà explicar-ho a l’entrada del context social. Fins aviat doncs.
Salut i bon cinema!
--------------------------------------------------------------------------------
* A través d’un escrit de William Pittenger: The Great Locomotive Chase: a History of the Andrews Railroad Raid into Georgia in 1862. (Informació extreta del llibre que no parem de mencionar a l’annex:, 100 clásicos del cine de TASCHEN. Varis autors. Editorial Jürgen Müller. Volum 1: 1915 - 1959. Any 2011).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada