Der Blaue Engel. Part 5. Una obra mestra.

Der Blaue Engel

Vampiresc lector,

només cal que us fixeu en la fotografia que precedeix totes les entrades dedicades a aquest film per adonar-vos que, un cop més, estem davant alguna cosa que no s’havia fet mai.

Em refereixo a les cames amb mitges i lligues del personatge de Lola Lola. La sensualitat, l’erotisme, la provocació, la carn, el sexe... El tarannà del paper que borda Marlene Dietrich consolida l’invent flagel•lador de la femme fatale.

Der Blaue Engel. Part 4. Context històric cinematogràfic.

Der Blaue Engel

Fugisser lector,

ens trobem a l’any 1930. El cinema sonor es consolida i tothom comença a entendre que no hi ha marxa enrere.

Els Estats Units, ja amb un sistema d’estudis organitzat i potent, comença a produir pel•lícules parlades que mostren al món la meravella del so. La vella Europa intentarà assolir les tècniques necessàries i començar amb força aquesta nova etapa.

Der Blaue Engel. Part 3. La pel•lícula.

Der Blaue Engel

Bilingüe lector,

El títol original d’aquest film és Der Blaue Engel (Josef von Sternberg, 1930), però no tingueu cap problema en veure el film The Blue Angel (Josef von Sternberg, 1930). Us asseguro que aquest darrer no és una versió doblada a l’anglès, sinó una “altra” versió original.

Efectivament, aquest llargmetratge té la particularitat que fou fet dos cops, repetint exactament totes les escenes, però variant l’idioma.

Der Blaue Engel. Part 2. El repartiment i la part artística.

Der Blaue Engel

Diví lector,

abans de fer quatre pinzellades sobre la diva, us vaig a presentar a qui, en teoria, era la gran estrella de la pel•lícula.

Potser mai heu sentit parlar d’Emil Jannings. Us ben asseguro que el fet que el seu nom figurés com a actor principal als títols de crèdit era una garantia per a que la pel•lícula tingués una inusitada expectació a l’altra banda de l’Atlàntic.

Der Blaue Engel. Part 1. El director i la part tècnica.

Der Blaue Engel

Xerraire lector,

m’heu de creure si us dic que aquesta alternança entre Estats Units i Alemanya és mer fruit de la casualitat més absoluta.

Volia començar l’any 1930 (un any ben rodonet) per, a partir d’ara, començar a seguir una cronologia estricta; i he valorat tres pel•lícules, tres obres d’allò més notables, per començar aquesta nova etapa: Sus les toits de Paris (René Clair, 1930), L’âge d’or (Luís Buñuel, 1930) i el film que protagonitza aquesta entrada.