The General. Part 4. El context històric cinematogràfic.

Gràcies a en José María Izquierdo per aquest títol de bloc tan maco que ens ha dissenyat.

The General

Incomprès lector,

aquesta pel•lícula se situa al mateix context que la ja comentada The Gold Rush (Charles Chaplin, 1925). Ambdues es basen en un fet real succeït en temps pretèrits, i ambdós fets són de record tràgic i poc agradable.

Però vet aquí que les mateixes circumstàncies no varen ser prou condicionants pel públic estatunidenc. Tothom parla de l’èxit d’una i el fracàs de l’altra... Però, per què?

El primer que s’ha de dir, per embolicar més la troca, és que tots dos genis varen fer una adaptació lliure d’un fet històric. I encara diré més, ambdós representaven el paper del feble, del perdedor, que encara provoca més la simpatia del client.

Per una banda, Chaplin era l’home pobre i mort de gana a qui la neu i l’aïllament obliguen a que es mengi les seves pròpies sabates. I certament, rememorant la seva adaptació, l’expedició Donner, abans de devorar els cadàvers, allà pels voltants de 1847, es va menjar el cuir de les sabates perquè era l’única cosa a la que podien aspirar per sobreviure.

Si ho pensem fredament, és molt més esgarrifant fer comicitat d’aquesta atrocitat que no pas d’un episodi de la Guerra Civil nord-americana. Però Chaplin no va ser jutjat. Més aviat fou admirat, i el seu plantejament va ser entès i ben rebut pel gran públic.

Però el nostre estimat 'cara de pal' va obtenir el rebuig del gran públic i dels propis estudis. Per què?

A les fonts consultades no he sabut trobar explicació, o no m'han convençut, així que permeteu-me exposar teories pròpies que, òbviament, us heu de prendre com personals i poc contrastades.

Keaton relatava també un fet històric de pocs anys després del succés de l'expedició Donner: el robatori d’una locomotora anomenada The General per un grapat d’herois l’any 1862 (dels quals vuit acabaren a la forca) i la incansable persecució per part d’un grup d’indesitjables que varen acabar abatent els enemics admirats.

Com? Això diu la història? Els que roben són herois i els que persegueixen són els dolentots? Aquí, en la meva humil opinió, radica el fracàs de Keaton. Ell no és l’heroi nordista que roba la màquina per debilitar l’enemic sureny. Ell encarna al sureny que en aquest episodi, punyent per a la societat americana, venç als bons de la pel•lícula. Bé, en termes absoluts, no són pas els bons de la pel•lícula; són els bons dins l’imaginari americà.

El públic no va saber entendre com el nostre admirat Keaton podia sublimar “l’altra part”, com s’aliava amb el que consideraven enemic i com relatava un fet, des del punt de vista de l’orgull ianqui, profundament molest.

Potser Keaton era tan extremadament neutral que només va pensar en posar-se de la part perdedora. Potser volia neguitejar. Potser no va reparar en que de vegades el cor està molt per damunt del cap... Què carai! Potser tenia una ideologia sudista.

El cas és que si hagués de pensar en ideologies i principis de grans genis que anirem analitzant, no gosaria pas presentar-vos a la majoria. Si m’ho permeteu, i no crec que Keaton pertanyi a aquest grup d’indesitjables, jo aniré descobrint-vos obres mestres deixant de banda el tarannà personal dels creadors.

Per ara ja està. Avui hem fet record d’entrada curta per a tractar-se de tot un context social (que és com tots els manuals del blocaire aconsellen que hauria de ser). Fins aviat.

Salut i bon cinema!