Impertèrrit lector,
confesso que de la llista d’actors acreditats que varen participar en aquest film, no en conec cap. Ni tan sols em sonen els noms. I tampoc en tinc cap referència.
En aquests moments és quan un se’n adona de tot el que encara cal aprendre per intentar ensenyar cinema o parlar de la seva història.
Però malgrat aquest punt negre, (segurament imperdonable), el meu afany em fa continuar parlant-vos del poc que sé, no sense abans al menys fer un esment a l’apartat artístic interpretatiu.
Voldria anomenar un actor que va participar en dues-centes trenta pel•lícules. Es tracta de Jim Farley, que sense cap protagonisme (en la majoria dels films en els que va treballar no sortia acreditat per la poca rellevància del paper que interpretava) va perllongar la seva carrera fins gairebé els anys cinquanta.
Els altres actors tenen una trajectòria o bé extremadament curta, o massa intranscendent al meu parer, així que, tot i la meva admiració i respecte per haver ajudat a crear aquesta pel•lícula, els obviaré tornant a demanar-vos excuses.
El protagonista però, sí que ens és ben conegut. Buster Keaton que, com tants d’altres genis, era l’actor principal dels seus projectes, i protagonitzant-los va adquirir tal notorietat que els estudis li van permetre fer aquesta obra magna.
Efectivament, una gran obra, no tan sols per la seva contribució inestimable al setè art, sinó pel seu cost que l’equipara a qualsevol altra superproducció que s’hagués fet en temps precedents.
Com a actor, Keaton és l’antítesi en el mètode de Charles Chaplin. Cap exageració, cap ganyota, fins i tot cap expressió. El seu malnom de cara de pal no era gratuït, doncs dins la seva mirada impertorbable no s’identificava cap emoció.
Això no significa que no sabés actuar. Senzillament va crear un personatge que no estava inventat, que fos diferent, original, potser oposat al model establert d'exageració i afabilitat. Però malgrat aquesta desídia facial que donava a entendre una parsimònia gairebé enervant, el seu cos el contradeia per submergir-se en tot tipus de perills.
Això ens dóna peu a parlar d’un concepte que potser no us és familiar i que ara afegeixo a totes aquelles definicions que hem anat aprenent durant anteriors entrades: els stunts.
Els stunts formen part indispensable de tota aquella pel•lícula muda que vulgui tenir una mica de gràcia. Literalment ho podríem traduir com 'proesa', però en el món del cinema es definiria com aquella escena perillosa que fa l’especialista.
A l’època muda no era massa estrany veure actors reputats rodant ells mateixos les escenes perilloses, assumint el paper de l'especialista. Keaton les feia totes, amb gran risc però amb una precisió mil•limètrica que segurament hauria treballat durant setmanes.
Sabreu millor de què us estic parlant si veieu un petit bocí d’un documental on veiem una escena de la nostra estimada pel•lícula analitzada. Un stunt:
Tot és real. Des de la locomotora marxant a una velocitat considerable, fins a l’actor que fa malabarismes continus per aconseguir el seu objectiu. No hi ha cap truc, i Keaton composa una escena que us pot semblar senzilla, però que conté una minuciositat inigualable. Actor i creador es fonen en un tot únic que dota a aquesta seqüència (com tantes d’altres al llarg de l’argument) d’una mestria enorme. I us ben asseguro que no és ni de bon tros la més difícil de rodar i interpretar.
Però potser que no ens precipitem. Parlarem de la pel•lícula aviat, en la propera entrada. Fins llavors doncs. Espero no haver-vos deixat impertèrrits.
Salut i bon cinema!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada