molt al principi del nostre viatge, i molt abans de començar a valorar qualsevol pel•lícula, varem fer una senzilla entrada aconsellant quatre coses per veure i gaudir d’un film de la millor forma possible.
Aquella entrada i les seves explicacions continuen vigents i serveixen per a tot allò que a partir d’ara analitzarem. Però hauríem d’afegir un altre petit consell que, d’entrada, pot costar de pair.
Entrem a l’època del cinema sonor. La nostra oïda ja no s’amollarà només a les notes d’una partitura, sinó a mil sons diferents amb innumerables matisos. D’ entre aquests sons us recomano parar molta atenció al que per a mi és el més important: la veu dels actors.
Ara l’actor ja no dependrà del seu cos i de la seva mirada per expressar emocions. Ja no haurà de sobre actuar per expressar sentiments que l’espectador ha d’entendre. Ara l’actor pot parlar i la seva veu i entonació és convertirà en la seva eina de treball principal.
El gran fracàs de molts actors i actrius en la transició del mut al sonor no es va donar majoritàriament per tenir veus poc agradables. La caiguda estrepitosa d’aquest artistes, algun d’ells mites consagrats, es va donar per no saber interpretar amb la veu.
Ara no només conten les paraules. Un sospir, un lament, una queixa, un xiulet, un plor o una gran riallada poden dir molt més que mil paraules. I l’actor s’entrena per dominar tots aquests aspectes de la interpretació sonora.
És per això que mai podrem valorar convenientment una pel•lícula si no la veiem en versió original. Sé que si no esteu acostumats us recolzareu en dues fal•làcies molt utilitzades per l’espectador malacostumat: si llegeixo no veig la pel•lícula; i si no entenc tal idioma em quedaré igual que estava veient-la en versió original.
No. No estic d’acord perquè jo mateix he experimentat que aquestes asseveracions són falses. Us asseguro que triguem bastant menys en llegir una línia de subtítol que en buscar al nostre seient el refresc que estem bevent. La vista queda fixada a la part inferior de la pantalla aguantant en segon pla la resta de la imatge. Només no podríem recuperar tota la nitidesa si assistim a una escena d’un diàleg trepidant.
Saber la llengua facilita molt les coses. És cert, perquè el subtítol de vegades no és literal, tot i que no ens perdrem res del diàleg. Si algú diu “Joe, I’m tired, you know” podríem llegir “Joe, estic cansada, saps” o “Joe, estic cansada” o “Estic cansada”... No canvia res. Nosaltres ja hem entès que algú ha dit el nom de l’interlocutor, i amb un mínim domini de l’idioma anglès també sabem que ha utilitzat aquest afegitó de “you know” tan propi dels americans. Si, pel contrari, la pel•lícula està doblada serà molt difícil que sentim una sola frase literal. La llargada de les paraules i les frases varia respecte a l’idioma original i quedaria molt malament que el que diu l’actor no anés sincronitzat amb el moviment dels seus llavis.
Si, pel contrari, no sabem absolutament res de l’idioma, tenim la gran oportunitat d’aprendre alguna paraula llegint la traducció del subtítol. Amb el temps i moltes pel•lícules acabarem aprenent frases que ja ni haurem de llegir. Allò que ens feia por o mandra s’acaba de convertir en un avantatge.
Per si aquestes raons no us convencem vull recordar-vos que a tota Europa els únics països que doblen les pel•lícules són Espanya, Alemanya, Itàlia i França. Els tres primers conserven una tradició imposada pels governs feixistes i totalitaris. A banda de sublimar la llengua pàtria del corresponent dictador, podien manipular qualsevol fragment per a no sortir perjudicats en cap diàleg. El cas de França és pur xovinisme.
D’aquesta manera la censura no es dedicava solament a retallar escenes (fossin transcendents o no) sinó que també traduïa els actors segons les conveniències polítiques del dictador de torn. El més greu és que hi ha milers de films que encara conserven aquest primer doblatge i avui en dia es reposen sense cap rubor.
En el cas espanyol el doblatge es va vendre com una defensa de la llengua castellana enfront els possibles atacs d’altres llengües estrangeres. Una ordre ministerial del 23 d’abril de l’any 1941 va instituir el doblatge obligatori a l’idioma espanyol de tota producció cinematogràfica. Fantàstic! L’època daurada del cinema americà acabava de corrompre’s per complert gràcies als dictàmens feixistes del repugnant Franco. I aquí continuem! Demanant ara que les doblin al català en comptes de demanar subtítols en la nostra llengua. Segurament ens convé continuar devaluant el cinema i la nostra minsa expectativa d’entendre altres cultures i llengües.
L’entrada torna a ser molt llarga. Així que les raons de pes (sí; n’hi ha d'encara més contundents) vindran a la propera. Em tanco al meu laboratori per a posar-vos fragments d’alguns DVD’s. Fragmentar-los i editar-los serà tota una feinada, però crec que valdrà la pena per tal de continuar les nostres lliçons des de la pràctica.
Us espero a la propera. Us prometo que no haureu de llegir ni una quarta part del que haureu de veure en vídeos demostratius.
Salut i bon cinema!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada