Nosferatu, eine Shymphonie des Grauens. Part 5. Una obra mestra.

Nosferatu, eine Shymphonie des Grauens

Discret lector,

tant de bo tingués ara a les meves mans un mecanisme per a que ens sincronitzéssim i veiéssim la pel·lícula junts. Tant de bo la poguéssim viure junts... Però no és així. Confio en que algú de vosaltres, al llarg d’aquesta setmana, podreu guanyar una mica de temps de la vostra vida i veure la nostra primera pel·lícula d’aquesta llista privilegiada.

Per què Nosferatu, eine Shymphonie des Grauens (F.W. Murnau, 1922) és una obra mestra? Creieu-me, si us dic que aquesta qüestió fa d’aquesta entrada la més difícil de publicar... Però, que dimonis! Vaig fort últimament!

A la part tècnica tenim uns quants motius. Recordeu que el què es fa ara, a aquests anys 20, serà copiat (segurament millorat) per tots els genis que volien referents.

De moltes de les coses que es varen fer ja hem parlat al llarg de l’anàlisi: un muntatge, a mans del director, que ja comença a ser sofisticat, prou sofisticat, diria jo.

La mobilitat de la càmera. No oblideu com la càmera es mou en aquest film, tot i que, contradictòriament, no ho hauríeu de notar perquè en això consisteix la mestria. La càmera, abans ancorada, fixada, per rodar únicament el que passava al seu davant, ara prendrà un protagonisme que ja mai deixarà.

Un tracte de la fotografia meritori, genial, deixant-nos veure la foscor de la nit, creant ombres amenaçadores, jugant amb la llum per emfatitzar allò què es pretén...

El descobriment del realisme o, si més no, el descobriment que el realisme pot potenciar la visualitat de les imatges, mostrant-nos els paisatges naturals i arquitectònics; i acabant amb l'empressonament de la càmera dins les limitacions d’un estudi.

Si l’escena és de nit rodo de nit, i si només necessito rodar com el comte rep a Hutter, mobilitzo tot l’equip i rodo un seqüència d'escasos 20 segons. La despesa supera la paciència dels productors, però l’escena, curta i poc significativa, queda perfecta, perquè és realista, és real.

L’encert d’escollir un actor de mètode. Max Schrek, o millor dit, el comte d’Orlock, és creïble, adient, perfecte. Des de la seva primera aparició ens esgarrifa, i segurament Murnau va ser capaç de sumir-lo més en el paper per a que ho donés tot.

Però això potser ja us sona... A cada entrada hem dibuixat una d’aquestes pinzellades de mestria.

Doncs, què més? Jo us diré què més. L’inici d’un gènere, d’una saga... El terror ja havia tingut d’altres formes, però mai tan romàntiques, ni tan commovedores. És el film que obre la porta a les adaptacions de Dracula, la novel·la de Bram Stocker, a les històries de vampirs, a la creació de monstres; és el film que obre la porta a les localitzacions (de les que ja hem parlat), al treball de pre-producció. És el film que fa etern un actor per la seva interpretació (qui no recorda, 90 anys després, el rostre i l’aspecte que presenta el protagonista?). És el film que porta tot un vaixell al port, que ens dóna sensació de fred quan cal i sensació de benestar quan no hi és el vampir; que ens fa fastiguejar quan veiem una munió de rates i al que, quan fa trucs desfasats que, avui en dia, podríem imitar a casa, no el jutgem.

No fa massa temps vaig veure un tros de la pel·lícula amb els meus nens. No són pas adolescents. Són encara prou jovenets, però el gran ja té 12 anys i el veig prou espavilat com per a tenir un gran criteri.

A mi no em varen sorprendre gens les seves reaccions (tenen un pare que, suposo que com tots, malgrat no saber si els seus gustos són encertats els promou). I no em varen sorprendre perquè ja han vist molt cinema en blanc i negre, ja han vist molt cinema mut. I sempre han gaudit força.

Us asseguro que es varen esgarrifar, de la mateixa manera que jo m’esgarrifo amb la realitat i la qualitat dels jocs aquests de les consoles (o com es digui). Això em fa pensar que, o els meus nens i jo som molt impressionables, o els meus nens i jo veiem sovint obres mestres.

Res més. Ara deixarem una setmana de marge per a que tots aquells interessats repasseu la pel·lícula amb totes les dades que ara teniu. Ni que només un de vosaltres, seguidors, la vegi, em dono per satisfet. Em faria sentir un privilegiat.

Sé que no engegarem un fòrum sobre el que tots plegats penseu de la pel·lícula, però si algú la veu i ha seguit aquest petit viatge tenebrós, seria tot un privilegi escoltar la vostra opinió i compartir amb tots vosaltres les vostres sensacions i dubtes que tingueu.

A partir d’ara... Alerta! Començo a treballar per al nostre segon lliurament: The Gold Rush (Charles Chaplin, 1925).

Salut i bon cinema!