a mon pare...
Somrient lector,
fa pocs dies encetàvem els nostres anàlisis parlant del director com a mestre d’orquestra. Amb el senyor Charles Spencer Chaplin anem encara més enllà. Ell és l’artista total: dirigeix amb genialitat, actua amb mestria, escriu envejablement, compon com un músic professional... Fa els càstings, cuida la fotografia, el vestuari, el muntatge... Ell, (m’aixeco i reverencio), ell és el cinema! Perquè mentre dirigeix l’orquestra, fa de primer violinista, toca l’oboè acompanyant la melodia, accentua el dramatisme amb el piano i marca el ritme amb els timbals. Ell és l’orquestra sencera, i això no ho tornarem a reviure fins que un geni anomenat Orson Welles, demostri que es pot replicar, gairebé replicar, l’artista total.
Davant aquesta presentació, només em quedaria aconsellar-vos llegir les referències de l’annex, o fer una entrada infinita. Els llibres sobre Chaplin són incalculables, i n’hi ha un bon grapat de molt bons. Però intentaré canalitzar bibliografia, filmografia, fonts de la xarxa, estudis, assajos, pensaments, reflexions, biografies, memòries i records, per fer-vos quatre pinzellades, adients a aquest bloc, sobre el geni Chaplin.
El primer que se’ns ve al cap és el personatge de Charlot. Pensem en pel·lícules còmiques, amenes. El seu cinema no és un espectacle, però és la diversió pura, l’entreteniment, el gag continu... Però no us sembla que si tot plegat fos tan superflu probablement no estaríem parlant d’ell aquí?
Qui és Chaplin? Què aporta? Per què és un mestre? En la meva humil opinió la clau està en la denúncia. Chaplin té carisma interpretant gent sense caràcter, es fa valent interpretant covards, es fa inabastable presentant la quotidianitat. I es fa sublim perquè, malgrat el seu èxit, el nostre subconscient capta el seu inconformisme. Chaplin crea fantasia alhora que plasma el món real. Fa riure partint d’una realitat social terrorífica. Crea un personatge afable, gentil, còmic... Però és capaç de mostrar-nos que és un desgraciat.
Com es fa això? Les seves pel·lícules fan riure (feu la prova amb els vostres fills, nebots o néts), però captiven l’adult perquè dins de totes les seves comèdies s’amaga la tragèdia de la realitat que tants i tants han viscut.
I ho denuncia! I ho exagera! I, amb la seva còmoda posició d’estrella, continua denunciant, satiritzant, i exagerant si cal fer arribar el missatge més contundentment... Perquè darrera de cada gag, s’allibera la part més dramàtica de la nostra història, qui sap si de la seva pròpia història.
The Gold Rush (Charles Chaplin, 1925) n’és un bon exemple. Ja en parlarem més endavant de la pel·lícula. Però és un de tants paradigmes de l’essència d’aquest geni: partint d’una situació real, esfereïdora en molts casos, li dóna la volta i fa que els nens gaudeixin, que el poble adult rigui i que els intel·lectuals bavegin.
Em resulta impossible imaginar-me fent una cosa així per al gran públic. En ell era innat. Sabia fer-ho a la perfecció.
M’ensumo que el senyor Chaplin tornarà a sortir en aquest camí que tot just emprenem, i m’ensumo que tornarà a ser present en l’anàlisi d’aquesta pel·lícula, així que deixaré d’idolatrar-lo per uns segons per a parlar-vos de la resta de la part tècnica.
És prou senzill. Chaplin ho feia tot, però en aquesta pel·lícula es va envoltar d’un director de fotografia i d’un decorador.
El primer és Roland Totheroh, tan fidel al seu cap com el seu cap confiava amb ell. Diuen que Chaplin confegia un equip i acabava fent una família. Si mirem la trajectòria del seu director de fotografia, hom podria pensar que es varen jurar amor etern. En Totheroh va començar la seva carrera amb Chaplin i amb ell la va acabar. En reflexions que no venen al cas (i segurament desencertades) penso que Chaplin el va fer participar sempre, perquè tots dos varen començar l’aventura cinematogràfica, era un amic, un membre...
El director artístic és un altre cas. Parlem del gran Charles D. Hall. L’imagino jovenet, aprenent del mestre i xuclant com una esponja totes les casuístiques d’un pla. El mestre Charles D. Hall va saber aprendre (que no és poc) i va proporcionar-nos el seu saber en molts títols, dels quals, un bon tant per cent són grans films, i un bon grapat, són obres mestres.
Temps tindrem de parlar d’aquest director artístic, perquè moltes vegades sorgirà a les nostres anàlisis.
Res més per ara. La propera el repartiment. La part artística, on encara parlarem d’anònims i pocs autors consagrats, però recuperarem al geni. Us espero.
Salut i bon cinema!
Enhorabona Xavi, has fet que em preguntés el perquè de la interpretació d'aquests papers (en realitat dramatics amb interpretació còmica) i per tant, he optat per llegir la seva biografia a la wikipedia http://es.wikipedia.org/wiki/Charles_Chaplin
ResponEliminai, veient la vida tant pobre i dificultosa que va tenir aquest home, sota el meu punt de vista, es pot entendre pefectament el seu personatge i les seves actuacions.De fet, ¿no era la seva pròpia vida portada a la pantalla de manera còmica?).
Si trasllado Chaplin al temps de la guerra a Alemanya amb l'assumpte dels nazis i interpretat en el nostre temps cinefal, deseguida he pensat amb la pel·licula "la vida es bella".
Per cert, sóc la Marta Escudé
Somrient Marta Escudé, moltes gràcies pel teu comentari. El primer que et diré, a tu i als altres lectors, és que per tal de no sortir com a anònim a l’hora de fer un comentari, has d’escollir, sota la caixa d’escriptura, l’opció adequada al selector “Respon com a:”.
Elimina(per exemple, si tens un compte gmail, el teu “Respon com a:” ha de ser “Compte de Google”.
I ara sí, somrient Marta. Tens tota la raó quan penses que la seva vida va marcar el seu personatge. En realitat la seva infància, perquè hem de recordar que Chaplin ja era una gran estrella molt abans de complir els 30 anys.
EliminaAgraeixo molt que ens hagis deixat l'enllaç a tots plegats. Tota font d'informació és ben rebuda, però hem de recordar que les fonts de la xarxa són incompletes, o errònies (de vegades incrongüents sense mala intenció). Per exemple l'enllaç en espanyol difereix del català, però l'annex a la filmografia de l'espanyol és molt complet.
Sempre és millor un bon llibre, però tampoc podem menysprear la Wikipèdia. (Jo per si de cas he refet l'annex per a que comenceu a tenir més opcions... Per cert també l'he reorganitzat. Espero que us resulti més entenedor).
Respecte a The Great Dictator, obra mestra com la copa d'un pi, i La Vita è bella, és obvi que trobis semblances. Pensa que Chaplin va influenciar en tots i cadascun dels cineastes que volien fer bon cinema.