Nosferatu, eine Shymphonie des Grauens. Part 2. El repartiment i la part artística.

Nosferatu, eine Shymphonie des Grauens

Mut lector,

si us vaig convèncer que el director té el paper més important, espero que em cregueu quan us dic que els actors són els principals elements per fer creïble una història.

Continuant amb l’analogia musical, us diria que els actors són com aquells cantants de grups pop tan idolatrats. No saben composar, no saben tocar una nota en qualsevol instrument, però saben cantar i la seva ambició els permet ser líders d’un grup musical. S’emporten la fama i el mèrit, però sense els músics i els lletristes no haurien estat capaç de mostrar el seu talent.

En aquest cas els lletristes serien els guionistes i la part tècnica els músics, amb el director al capdavant. El cantant és l’actor, però amb menys marge de maniobrabilitat, perquè en molts casos, com el que ens ocupa, els diuen com actuar.

Des del primer cop que una pel·lícula es va exhibir, els actors s’han dividit (al principi de forma inconscient) en protagonistes i secundaris. Recordeu la pel·lícula L’arrivée d’un train à la Ciotat (Louis Lumière, 1896)? El protagonista era el tren i els secundaris eren els passatgers que l’esperaven.

El nostre film no és una excepció, però en aquesta, i un parell d’entrades més, només ens centrarem en els protagonistes. La magnitud de la interpretació d’un bon secundari no es va valorar fins anys posteriors, i us puc ben assegurar que hi ha hagut grapats d’actors i actrius secundàries que han estat capaços d’aixecar un film amb la seva sola presència.

Tenim tres protagonistes principals: el vampir, el noi que té la missió de signar els contractes per portar-lo a la ciutat i la noia del noi. No és massa original oi? Si atenem als milions de pel·lícules que després s’han rodat, sempre hi ha un noi enamorat d’una noia, o una noia que s’enamora d’un noi, i en molts casos, un malvat que no vol sentir-ne a parlar d’això de l’amor.

No hauríem de jutjar aquests plantejaments a la lleugera. A la vida real perdem molt de temps buscant un noi o una noia, i quan consolidem l’amor, normalment, ens cau una sogra. El cinema no és més que un reflex de la realitat (era una broma! Les sogres són adorables... No sé ara citar la font on ho he llegit, però hi ha algun estudi que ho demostra).

Perdoneu-me. Anirem al que ens ocupa. Tenim tres noms a esmentar en aquesta obra: Max Schreck, l’inquietant vampir; Gustav von Wangenheim, el jove Hutter que visita el seu castell per tal de portar-lo a la ‘civilització’, i Greta Schröder, Ellen, la núvia del jove i la desitjada pel vampir.

Del primer, Max Schreck, encara avui es conta la llegenda que era un vampir de veritat (és recomanable que veieu ARA, per a fer boca, el film Shadow of the Vampire, (E. Elias Merhige, 2000)). Es conta que qui feia el paper no era ell, sinó el propi Murnau, adequadament disfressat. Es conta... Conten moltes coses que no m’estranyaria que el propi director escampés per dotar de més realisme al personatge.

Però sento trencar mites i llegendes. Max Schreck era ‘només’ un actor. Això sí, intueixo que un bon actor. Segurament deu ser cert que va ser alumne de Konstantin Stanislavski (un professor d’actors que mai va rodar ni actuar en cap pel·lícula, però que va tenir tal prestigi i, per què no dir-ho, tal eficàcia i èxit, que avui en dia, els actors encara utilitzen el seu mètode: el mètode Stanislavski).

Probablement Max Schreck va imbuir-se en el seu personatge (us recordo que el mètode Stanislavski consisteix en ficar-te dins del paper que has d’interpretar durant la pel·lícula, i sobretot, fora de la pel·lícula. Si vull interpretar un borratxo aniré tot el dia begut per a saber què sent. Si el meu paper és el d’un pres condemnat a la forca, em passaré tres mesos convivint a diari amb els presos dels corredor de la mort. Si sóc un policia, faré el curs per intentar entrar-hi i patrullaré durant setmanes. Si he de ser un vampir...). Sí, probablement es va imbuir en el seu personatge, però no crec que comencés a matar dones i beure la seva sang.

No creieu ni una paraula de tot allò que us digui el film Shadow of the Vampire, (E. Elias Merhige, 2000), però mireu-la per aprendre quatre coses de com es rodava i com es vivia en aquella època. A partir d’aquí veureu que les seqüències de la pel·lícula quan pretén imitar el que es rodava a la pel·lícula original, tenen molt poca similitud (no sabeu com m’irrita veure un plànol a una pel·lícula que vol imitar un altre plànol ja rodat, i que no se semblin! Fins i tot arriben a dir, al principi, que Murnau és com Griffith i Eisenstein! La pel·lícula està ambientada a l’any 1921, any del rodatge del film, i el senyor Eisenstein va fer el seu primer curt l’any 1923! Què hi farem! Grans obres mestres, que segurament analitzarem aquí, estaven plenes d’errades al guió, i jo tinc certa debilitat per les pel·lícules que parlen de rodatges de pel·lícules... Veieu-la i en acabat, quan veieu l’original, podreu jutjar, perdonar o irritar-vos).

Perdoneu-me altre cop. Avui divago massa i em surto del guió que esperàveu. Com us deia, Max Schreck era bon actor, i la seva carrera va ser prolífica, no vaig a dir que intranscendent, però sí poc interessant pels nostres objectius. Més de 40 títols avalen el seu treball, però cap remarcable, a banda d’aquest que avui analitzem.

Amb Gustav von Wangenheim i Greta Schröder no perdrem massa el temps. Em dóna la sensació que ell, venint del mut, es va topar amb una exigència, el so, que no va saber manegar. Ella, actriu de teatre, potser va superar l’escull, però amb molt poc treball al cinema.

Ambdós no varen tornar a fer res tan gran, però ambdós continuen essent eterns per ser els protagonistes que va escollir Murnau.

I a la propera entrada, la pel·lícula. A veure com l’esmicolem. Deixo els altres actors de banda, què això ja és informació per a estudiants o professionals. Tot i així, si teniu més curiositat,  o voleu més informació feu un comentari. El bloc és de qui el llegeix, no pas de qui l’escriu.

Salut i bon cinema!