The Gold Rush. Part 3. La pel•lícula.

a mon pare...

The Gold Rush

Famèlic lector,

òbviament, aquesta pel•lícula també és interessant en milers d’aspectes. Enfoquem la nostra dissertació des d’una altra perspectiva, ja que l’estil, el gènere, és gairebé contraposat al del nostre anterior anàlisi. Ara tot s’impregna de comicitat i tot plegat pot semblar més superficial. Però no...

L’art i l’enginy continuen presents. Us en recordeu de la qualitat del muntatge de Nosferatu, eine Symphonie des Grauens (F.W. Murnau, 1922)? Sense pretendre alliçonar-vos, (no en sé jo pas tant com per alliçonar ningú), crec que amb quatre imatges, varem assistir a una bona classe del temps cinematogràfic, el rodatge, el plans i la dificultat d’idear una explicació a través de les imatges.

Voleu continuar amb aquestes classes? Si és que sí, anem a fer un altre petit exercici sobre el muntatge (perdoneu la insistència, però és important recordar que és un pilar bàsic a l’hora de crear una pel•lícula).

En aquest cas, la composició de la seqüència, ens fa percebre perfectament la sensació de gana...Si no coneixeu aquests plans, us recomanaria fer un exercici mental abans de decidir quina és la millor manera d’expressar aquest sentiment a la pantalla. De fet, us proposo un repte. Se us acut alguna manera més senzilla i il•lustrativa de plasmar la gana en imatges que aquesta?

Guaiteu!

A ulls del seu company, el vagabund es transforma en un pollastre. Però de quina manera! Primer aixeca els braços queixant-se del menjar. La postura dels braços es transforma en ales i la metamorfosi és perfecta. L’au les ha batut i ara camina.

El company recupera el seny. El veu assegut normalment i el vagabund s’aixeca per atiar el foc, (no sense perdre de vista el ganivet de la taula i amagant-lo adequadament). Aleshores el nostre protagonista observa el foc de la cuina. Mans enganxades al cos, i el pollastre sorgeix, altre cop, com si estigués picotejant amb les ales plegades per fer un i un altre cop la metamorfosi perfecta.

Inspirat en els dibuixos animats o els dibuixos animats s'inspiren en aquesta escena? Investigueu si teniu aquest afany.

Què us ha semblat? Heu aconseguit superar el repte? Doncs us diré un secret. Hi una altra manera que, com a mínim, (repeteixo), com a mínim, és igual de bona que aquesta.

Us parlo de l’escena que precedeix a aquesta del pollastre. Només heu de mirar la fotografia que encapçala les entrades de The Gold Rush (Charles Chaplin, 1925). Imagineu a algú bullint una sabata per menjar-se-la. Imagineu que separa sola de cuir i de cordons. Imagineu que es menja la sola com si fos un bistec, els cordons com si fossin espaguetis i el cuir com si fos un pa. És perfecte oi? Però Chaplin ho fa extraordinari, inimitable, genial! Perquè, us hauríeu parat a pensar, per emfatitzar que és el primer àpat des de fa molt de temps, que escuri els claus de la sola com si repelés un os amb carn? Si fins i tot es posa un clau entre els dits per fer aquell joc de trencar l’os del riure! Perdoneu però no em puc contenir: visca Chaplin!

I és que la gana és protagonista fonamental d’aquest film. D’una forma còmica reflecteix una tragèdia que, afortunadament, molts de nosaltres no hem patit. Però en aquella època no us podeu imaginar la quantitat de gent que va fracassar, arruïnar-se i morir per la febre de l’or.

En l’escena que hem comentat del pollastre, la disfressa l’havia de portar un altre actor, però ni l’alçada ni els moviments semblaven convèncer Chaplin. Ell mateix es va disfressar, i ell mateix va arrodonir tota aquesta escena.

Per acabar només dir-vos que aquesta pel•lícula va ser reestrenada ja a l’època del cinema sonor. Concretament l’any 1942, Chaplin va fer com tants i tants directors de la nostra època. Faig en tres dimensions una saga o una edició digital amb so millorat de la meva pel•lícula i la reestreno.

No crec que ell volgués treure calés. I tampoc imagino que l'èxit (com ara) estigués assegurat. Suposo que volia experimentar o millorar la seva pròpia obra. 

I ho va aconseguir! Composant la música i substituint els ròtols per una veu que narrava, va ser nominat a l'oscar l’any 1943 a la millor banda sonora i al millor so. Ja sé que això dels oscars no és especialment significatiu, però també us he de dir que alguns membres de l’Acadèmia tenen alguna idea de tot això del cinema...

Contràriament als meus desitjos m’he tornat a allargar massa. Tot i que sempre em sembla quedar-me curt...

Descobrirem moltes més coses a les dues properes entrades. La propera el context històric.

Salut i bon cinema!