The Gold Rush. Part 2. El repartiment i la part artística.

a mon pare...

The Gold Rush

Còmic lector,

per si estaves despistat o no has fet massa cas a l’anterior entrada, vaig a començar parlant de Charles Chaplin. Sé que era el protagonista de la part tècnica, però tant l’he elogiat, i tant he pregonat que és omniscient i omnipresent, que espero que estiguis d’acord amb mi en què també el faci protagonista de la part artística.

Per què és tan elogiable la interpretació de Chaplin? Primerament perquè s'inventar un personatge (Charlot) que fins i tot els nostres fills poden reconèixer ara. Això pot no ser aconsellable quan no ets un geni, perquè et porta a l’encasellament. El nostre amic cinèfil pot dir-nos “aquest paio només fa això perquè és l’única cosa que sap fer!”... En Chaplin no és cert. Està demostrat en la seva filmografia. Mireu el doble paper que fa a The Great Dictator (Charles Chaplin, 1940). Però és cert que on se sentia més còmode era fent de vagabund, de pobre, de perdedor.

En segon lloc fa creïble el personatge. Seieu davant la pantalla i mireu qualsevol llargmetratge. Si intenteu esbrinar què o a qui interpreta descobrireu la paròdia i l'exageració, però si us deixeu anar...

Fer un mateix personatge no és pas dolent si no cansa. Però tot plegat són opinions. Woody Allen ha fet el mateix paper una i altra vegada, i quan ha protagonitzat un dels seus films fa el mateix personatge... Però a mi tampoc em cansa, perquè, malgrat aquesta repetició, la pel·lícula que pensa sempre s’envolta d’una nova història. És el mateix protagonista en diferents situacions (pel·lícules).

Chaplin, el seu personatge, també sempre és el mateix. Un desgraciat que ja coneixem. Ja sabem com es comportarà, els seus gestos, la seva pobresa, el delit per una noia, la gana que té... Però s’embolica a cada instant en històries sempre diferents, sempre interessants, sempre originals. Ell és, faci el que faci, Charlot; però l’argument sempre és nou. La història canvia, i el personatge guanya matisos i es perfecciona a cada nou film.

A aquesta pel·lícula interpreta el prototip que tots tenim al cap. El personatge no es diu pas Charlot, eh?, tot i que a tots ens l’evoca. El cas és que la caracterització no és nova per a ell. Sap com moure’s, com mirar, com respirar... En ell, tot plegat, sembla instintiu, intrínsec... I no hem de fer cap esforç per creure’ns la seva misèria. Ell és el vagabund, el pobre, i malgrat ha passat tant de temps, amb ell ens identifiquem i volem que triomfi.

No menyspreeu mai la mestria de Chaplin interpretant, perquè us ben asseguro que el més difícil de provocar a l’espectador és el riure. Si això es combina amb un “fer pensar”, obtenim una fórmula magistral que pot ser difícilment imitada. Visca, un cop més, el geni!

Però al mateix temps heu de tenir clar que no tot el pes de la interpretació el portava ell. Durant la segona meitat dels anys deu es va envoltar d’un bon grapat de secundaris anònims i quan va emprendre l’aventura d'anar més enllà, d'oblidar els curts còmics i fer llargmetratges, va saber escollir els millors.

El que vull dir és que no és fàcil caure antipàtic, semblar fort i dolent, frustrar-se amb força bruta mentre el nostre estimat s’escapoleix. No és fàcil fer de policia malcarat, forçut ignorant, malvat odiós, enemic ignorant...

Podeu pensar que aquests tipus de personatges, al cap i a la fi, ningú no els recordarà. És cert: a no ser que siguem estudiosos del tema els considerarem com a noms oblidats ballant al so del geni. Però us garanteixo que aquests tipus d’actors varen contribuir decisivament a fer més heroi el nostre antiheroi. A fer-lo més gran, més etern.

Nosaltres, que no som estudiosos, sí que som considerats, així que els hi farem un breu esment.

Mack Swain. La típica fisonomia brutal, animal, que tantes vegades hem vist en els alter ego del personatge de Charlot. Va treballar a centenars de curts i fins i tot va dirigir-ne alguns. L’època del sonor, com a tants i tants, el va desplaçar fins que va morir prematurament.

Tom Murray. Menys prolífic, no tant col·laborador de Chaplin, i consumint el seu ocàs molt abans (encara abans de l’arribada del cinema sonor), però a qui podrien valorar amb les mateixes paraules del paràgraf anterior.

Henry Bergman. També fugaç actor en incomptables curts de Chaplin, i participant en tots els primers llargmetratges del director de finals dels vint i principis dels trenta.

I finalment la dama. La dona amb la que sempre somia el perdedor. Georgia Hale, que, malgrat aquesta oportunitat, no es va convertir en estrella, com ho varen fer futures actrius que varen treballar pel geni. Un altre nom que per sempre més oblidarem... Però, què carai! Pocs poden dir que varen participar en una obra mestra!

Per ara res més. Heu vist Nosferatu, eine Symphonie des Grauens (F.W. Murnau, 1922)? Mandrosos. Imagino que no. Però us torno a convidar a fer-ho i gaudir-ho amb els coneixements adquirits. Mentre, jo, vaig desenvolupant la següent part de The Gold Rush (Charles Chaplin, 1925): la pel·lícula.

Salut i bon cinema!