a mon pare...
Famolenc lector,
Ja haureu vist que aquesta pel•lícula és prou diferent a Nosferatu, eine Symphonie des Grauens (F.W. Murnau, 1922). Referint-nos a aquesta darrera parlàvem de grans moviments artístics que varen fer trontollar el pensament intel•lectual dels inicis del segle XX.
L’expressionisme, el realisme! Fauvisme, impressionisme, cubisme... L’avantguarda havia arribat a la vella Europa, i mentre, els americans, curtets en la seva essència i lluny d’aquest esperit creador, feien films per riure. O pot ser no?
No malpenseu de Chaplin. No estaria pas a aquesta entrada si la seva pel•lícula no estigués plena de matisos que varen sublimar aquest art. I tampoc malpenseu de les ments brillants americanes.
A Europa bullia la sang. A l’anterior anàlisi varem veure com diverses pel•lícules exprimien les darreres despulles de l’expressionisme i reinventaven el realisme. Però a Amèrica no estaven pas adormits. Ja s’havia viscut la primera gran guerra, i els artistes, plens d’escepticisme buscaven la vida en un art que per ells mateixos ja havia mort per sempre més.
El dadaisme aflorà als Estats Units. Es busca un ‘sense sentit’, l’absurd, l’atzar, i apareixen noves tècniques com el collage, el fotomuntatge o la reutilització de materials de la brossa, fent que la llibertat artística consideri qualsevol cosa com a objecte.
No sabem si Chaplin va beure de les fonts de les avantguardes americanes, però si analitzem les característiques del dadaisme, veurem que podria haver estat per a ell una font inspiradora.
D’altra banda, Chaplin va viure la misèria en la mateixa magnitud que l’èxit, i lluny de tornar-se boig, va intentar apropar els dos extrems com tants i tants ho varen intentar en la branca pictòrica. El geni crea ciutadà mitjà, no pas per a l'elit, perquè Chaplin està al costat del mediocre.
Des del seu pedestal, representa al poble i el poble se sent representat per les desventures del vagabund, amb el mèrit afegit que, amb aquesta pel•lícula, ell parteix de la tragèdia per composar una comèdia absolutament rodona.
Segurament Chaplin va tenir accés a les imatges de les grans expedicions que, en caravana, anaven a Klondike animats per la febre de l’or (al principi del film hi són ben definides aquestes imatges). I segurament, en aquell moment, va tenir notícies del terrible succés que feu famosa l’expedició Donner.
L’any 1846 un grup de buscadors d’or van quedar atrapats entre Nevada i Califòrnia. Un dur hivern sense menjar els va obligar a menjar-se les seves pròpies botes (us sona?) i finalment varen recórrer al canibalisme.
Segurament hi havia moltes formes d’explicar-ho, però fent que un home vegi a un altre com a un pollastre, és la manera menys cruel i aterradora de fer esment a tot allò que van patir aquestes persones.
És aquest film una obra mestra, o senzillament una plasmació superficial d’esdeveniments terribles que els americans van viure en el seu passat? La resposta és senzilla, però per si de cas no ho teniu clar, us recomano no perdre-us la següent entrada: The Gold Rush (Charles Chaplin, 1925), una obra mestra.
Salut i bon cinema!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada