Firaire lector,
aquest film no és pas un documental. És una producció de Hollywood, però s’aproxima extraordinàriament al món que vivia aquella gent. Ens mostra el costat humà d’allò que en un primera mirada veiem com a inhumà.
No era pas estrany que a finals del segle XIX i principis dels XX hi haguessin circs i fires. Però la fira anava més enllà de l'entreteniment, satisfent la morbositat i mostrant la part més estranya i repugnant de la natura física humana, això sí, de vegades encabint un pocs participants del circ.
El cas és que tots aquells a qui avui en dia no intentem mirar per respecte, en aquella època eren atraccions per les quals hom pagava el què fos per satisfer la seva morbositat.
La pel•lícula no reprodueix el món exterior de la fira. No reprodueix en cap moment les sensacions del públic (a excepció del final del film amb l’exposició de la malaurada Cleopatra, personatge que interpreta Olga Baclanova), i ens sembla que estem davant d’un circ ambulant.
Però realment la pel•lícula no vol mostrar el que sentia l'espectador. Se centra en tot allò que hi havia darrera, darrera de les fires, darrera l’exposició dels monstres, presentant-los com a éssers humans amb sentiments i intel•lectualitat.
Aquest va ser, al meu parer, un dels impactes més insuportables per a un públic que potser havia assistit a fires d’aquest tipus. El monstre es convertia en humà i, paradoxalment, els convencionals es convertien en monstres. Com us sentiríeu si haguéssiu assistit a una d'aquestes atraccions només per divertir-vos?
La pel•lícula es va estrenar a San Diego el gener de 1932. Hi ha milers d’anècdotes sobre el que la gent va reaccionar en veure-la, potser no totes foren certes i potser algunes formaren part d'un ineficient truc publicitari. Crits esgarrifosos, gent que fugia corrent del cinema atrapada pel terror, vòmits, plors... Segurament alguna cosa d’aquestes va passar en un moment donat.
El cert és que la sensació de disgust i incomoditat va fer que els espectadors rebutgessin el film des del primer instant. Potser ressonaven veus a la seva consciència. Potser realment era un tipus de terror massa avançat pels temps que corrien.
Però curiosament uns grans estudis apostaren fort per aquesta producció. Allà estaven els estudis de la Metro Goldwyn Mayer per intentar anar més enllà; per intentar competir amb la Universal que fins al moment tenia l’exclusivitat de les millor pel•lícules de terror mai vistes.
La Metro havia de desbancar la competència. La Universal proposava el terror des del trucatge i el maquillatge d’actors que, quasi al moment, convertia en estrelles. No havia mostrat mai cap minusvàlid real. I el senyor Samuel Goldwyn, que fins al moment feia que els seus estudis produïssin pel•lícules musicals, de comèdia lleugera i d’arguments esperançadors; el senyor Goldwyn que intentava fer que el poble s’empassés la gran depressió amb productes superflus, va arriscar-se veient que els estudis rivals s’estaven emportant gran part del públic que havia de somiar i no esgarrifar-se.
Sembla ser que la Metro li va oferir a Browning una pel•lícula d’època amb un argument fosc que per primer cop reuniria als germans John i Lionel Barrymore (dues de les més grans estrelles de l’època). El director ho va rebutjar. I només va tornar a la Metro per realitzar el seu projecte circense i ningú canviaria la seva idea.
Suposo que els directius estaven desesperats buscant un èxit terrorífic que fes pujar els seus ingressos i varen accedir als seus desitjos. El director podia realitzar el seu projecte.
Però Browning no s’adonà que ni el públic ni els empresaris de la Metro estarien preparats per a aquesta pel•lícula. Ja no comptaven amb Lon Chaney per protagonitzar el film, (mort prematurament i unes de les estrelles més rentables del cinema mut), i el guió que havien presentat no feia gaire gràcia als peixos grossos.
Quan la pel•lícula es va estrenar van ser els primers en rebutjar-la. A aquella època, com ara passa amb els feixistes que romanen aquí encara, hi havia grups radicals en contra de qualsevol cosa que no fos posar en un film a una dona cantant a la cuina i servint el seu marit. Aquests grups puritans i conservadors van jutjar la pel•lícula com a un nou cim de la depravació a Hollywood, i els crítics no preparats els hi van fer costat, com es fa costat a qui empeny la majoria.
L’única cosa que movia els estudis, com avui en dia, era fer diners. La pel•lícula els hi estava causant molts mals de cap, i a l’estiu de 1932, després de l’estrena a New York, la retiraren per sempre més.
Tod Browning havia quedat marcat en la mateixa mesura que el seu llargmetratge. Ell no és va recuperar mai més. La seva obra va córrer altre camí. Ho esbrinem a la propera entrada?
Salut i bon cinema!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada