Marginat lector,
us puc ben assegurar que la realització d’aquest film va ser la fi del genial Tod Browning.
Ja hem comentat en d’altres entrades que de vegades la gent encara no està preparada per veure allò que després s’admirarà. Això ha passat en totes les èpoques de la història del cinema. Aquest n’és un cas més.
Però de vegades les pel•lícules cauen en l’oblit o la indiferència per ser rescatades en una posterior revisió, en una posterior etapa. No és pas el cas d’aquest film, que a més de patir aquest menyspreu, va ser censurat i prohibit a un grapat de països de gran tradició cinèfila. I va ser censurat durant dècades i dècades!
Browning i els productors van intentar canviar el text introductori de la pel•lícula on se’ns explica com hem d’entendre a aquests disminuïts. El van canviar utilitzant totes les fórmules, però ni tan sols quan escrigueren al pròleg que tot era una ficció i la màgia del cinema utilitzava trucatges, ni tan sols així, varen poder convèncer a un públic que ja havia condemnat per sempre més el llargmetratge.
Tal com ja sabeu és obvi que la pel•lícula utilitza gent amb deficiències físiques i mentals per explicar una història. Però ni és aberrant per a ells el tractament, ni aquestes persones són vexades en el fil argumental.
El film senzillament ens fa saber que aquests ‘monstres’ de fira tenen un codi, que es relacionen entre ells i formen un clan solidari on tots es defensen de la incomprensió humana.
La pel•lícula es transforma en una pel•lícula de terror quan algú, (els personatges interpretats per Olga Baclanova i Henry Victor) traspassa exageradament la línia de l’aprofitament del clan i decideixen venjar-se utilitzant totes les habilitats que tenen al seu abast.
Aquestes habilitats, donades les seves condicions físiques, són encara més terrorífiques per a l’espectador convencional i pot ser per això més censurables als ulls d’aquella època.
De fet, si ho pensem bé, poden repugnar, incomodar o fer que traspassem la línia del mal gust. No és terror comú tot allò que estem veient. Ni tan sols és terror. Però no ens agrada i deixa en la retina un gust amarg difícil d’oblidar.
La pel•lícula estava basada en un relat curt de 'Tod' Robbins. Es titulava Spurs i sembla ser que era molt més fosc que el film. Al relat el nan és un ésser egoista i ningú surt benparat. Tots els monstres de la història són molt egocèntrics i males persones i la cosa acaba fatal.
Va ser el mateix Harry Earles qui va fer arribar a les mans de Browning aquest relat, i ell va saber adaptar-lo per fer un film absolutament rodó.
Ja havíem comentat que el nan havia treballat anteriorment amb el director al film The Unholy Three (Tod Browning, 1925). I sembla ser que tenia prou credibilitat davant ell.
I ho varen fer. Per reduir costos van reutilitzar decorats d’un film protagonitzat per la gran Greta Garbo (Susan Lenox (Her Fall and Rise), Robert Z. Leonard, 1931). Els estudis de la Metro Goldwyn Mayer no estaven gaire convençuts d’aquest projecte i tot l’equip va fer de la seva part per poder-lo finalitzar.
La resta era més fàcil. Els monstres que va reunir Browning se sentien encantats de tenir estatus d’estrella, de veure el sol de Los Angeles, de ser transportats en cotxe... Potser haguessin pagat per una estança així. I el director va aconseguir la representació màxima de tota aquesta carn de fira en una pel•lícula en la qual representava un modest circ de la vella Europa. Però certament, mai abans hi havia hagut una concentració de fenòmens tan espectacular en cap fira.
Les anècdotes que es varen donar als menjadors dels estudis de la Metro són infinites i les històries explicades ja no sabem si són veritat o mentida.
S’ha dit que ningú seia amb ells a dinar i això va permetre que s’integressin més en el seu paper de clan. Que eren mirats amb fàstics i incomoditat. Que cap actor convencional volia coincidir amb ells... És molt probable que ara puguem afirmar que se’ls hi va construir una sala a part, ja que els tècnics de la pel•lícula no volien veure’ls durant els descansos del rodatge.
També s’ha dit que un dia F. Scott Fitzgerald va tenir un encontre amb les germanes Hilton, les siameses. Per aquella època el genial escriptor s’havia instal•lat a Hollywood i proporcionava als estudis de la Metro relats curts que es convertirien en guions.
Un dia, entrant al menjador, va veure com una de les germanes llegia la carta sense parlar i l’altra escollia els plats sense veure’ls. Sembla ser que l’escriptor es va posar verd i va vomitar allà mateix.
No sabrem mai si això va ocórrer de veritat. El que si sabem és que no hi ha cap història que expliqui que aquells fenòmens tingueren una estança del tot acollidora.
Fins la propera amics. No us marginaré pas.
Salut i bon cinema!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada