Transgressor lector,
abans que res voldria aclarir que malgrat pugui tenir una devoció especial per les pel•lícules de terror, no supera ni de lluny la devoció que tinc per les obres mestres.
L’any 1932 està ple de títols memorables, però no he sabut posar-me d’acord amb il•lustres crítics i no he valorat suficient la producció d’aquest any.
Això només vol dir que no he trobat la pel•lícula rodona que hagués desitjat en títols tan importants com A Farewell to Arms (Frank Borzage, 1932) o Scarface (Howard Hawks i Richard Rosson, 1932), per anomenar dos films d’allò més transcendents.
Tampoc volia parlar de la gran pel•lícula The Mummy (Karl Freud, 1932) perquè era com analitzar Frankenstein (James Whale, 1932) sota el mateix prisma.
D’altra banda, els germans Marx ja havien començat a fer genial el seu humor absurd. Al 1932 protagonitzen Horse Feathers (Norman Z. McLeod, 1932), però malgrat podia haver servit per presentar la seva futura mitificació, no és de ni bon tros la seva pel•lícula més rodona.
I per què Freaks (Tod Browning, 1932)? Doncs per què va iniciar un camí que moltes dècades després donà l’origen al terme “pel•lícula de culte”. I quina diferència hi ha entre una obra mestra i una pel•lícula de culte? Al cap del temps la línia es tan fina que s’acaba diluint. I és per això que farem aquest anàlisi, on, més endavant, intentarem esbrinar en què consisteix aquesta línia.
Dit això, us presento altre geni: Tod Browning. Aquest director ja havia fet llarga carrera al cinema mut. Més de cinquanta títols avalen la seva genialitat, perllongada fins a l’extrem quan va dirigir Dracula (Tod Browning, 1931).
Aquest currículum va fer que els estudis de la Metro Goldwin Mayer el recuperessin després del seu èxit a la Universal i li donessin tota la confiança per inventar una pel•lícula terrorífica mai vista.
Però vet aquí que no sempre és compresa la innovació de l’autor. Realment Browning va fer un film esgarrifós, punyet, incòmode... Fins a tal punt que avui en dia sentim aquest fàstic i aquesta devoció.
La seva intenció era fer un film terrorífic, però al mateix temps real i tangible. Ho va fer, sense cap mena de dubte ho va fer. I això el va condemnar per sempre més.
Els seus orígens ja havien palpat el món del circ. Les mutilacions i deformitats no eren estranyes en la seva experiència personal i professional. Per exemple, una joia desconeguda com The Unholy Three (Tod Browning, 1925) ja presentava un trio de personatges circenses que s’uneixen per fer una sèrie d’atracaments. I precisament tenia aquesta fascinació pel circ per la seva pròpia experiència personal en una joventut que es presumeix prou deambulant.
És en aquesta etapa muda quan Browning coincideix i col•labora freqüentment amb Lon Chaney, “l’home de les mil cares”; l’actor més important de pel•lícules de terror de l’època.
Malauradament Chaney mor l’any 1930 víctima d’un càncer i el nostre director haurà d’emprendre la resta de la seva carrera sense ell. L’any següent, el 1931, és contractat per la Universal. Tots sabeu quin llegendari film va fer. El 1932 crea aquesta meravella que avui analitzem. I després, després tres o quatre films...
La seva carrera acaba el 1939, on només cal destacar una bella raresa que converteix un fugitiu (Lionel Barrymore) en una velleta adorable que es venja dels qui la varen engarjolar a base de fer-los petits com a ninots: The Devil Doll (Tod Browning, 1936).
El seu relat realista sobre deficients i deformes va ser massa per a la gent de l’època. No el van entendre i no el van acceptar. I això el va condemnar a l’ostracisme i la incomprensió, no només per part del públic, sinó també per part del estudis.
I ell es retirà, veient com moria prematurament la seva esposa Alice, i esperant durant vint anys la seva pròpia mort.
De la resta de tècnics voldria presentar-vos a dos genis que veurem sovint en les nostres anàlisis: Cedric Gibbons i Douglas Shearer. El primer és el director artístic rècord de Hollywood. Més de mil pel•lícules, onze premis oscar, incomptables nominacions, un dels fundadors de l’Academy of Motion Picture Arts and Sciences i disenyador de la preuada estatueta que aquesta reparteix.
Gibbons participà a centenars d’obres inoblidables convertint-se en essencial per als estudis de la Metro Goldwyn Mayer. Seria difícil no trobar el seu nom en els crèdits de tots els clàssics d’aquest estudi fets entre 1924 i 1956.
Douglas Shearer no es queda enrere com a director de so. Més de nou-cents títols. Set premis oscar i també moltes nominacions. A banda de participar en incomptables obres mestres va contribuir decisivament en el desenvolupament i la investigació de noves tècniques aplicades al so pels estudis de la Metro Goldwyn Mayer.
Dos genis que sense cap mena de dubte anirem coneixent en gaire bé totes les pel•lícules que analitzarem. Fins la propera companys.
Salut i bon cinema!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada